Un Sant Martí en diferit
El cas Montoro és el penúltim episodi de la maledicció del govern Rajoy, que molt possiblement passarà a la història com la pitjor col·lecció de corruptes i caragirats de la política espanyola. Encara ens queda molt per saber: el pròxim curs polític el PP afronta 28 judicis per corrupció –entre els quals els casos Gürtel, Púnica i Kitchen–, amb més de 150 investigats, entre els quals el mateix Rajoy. Amb aquest panorama al davant, s’entén la insistència de Feijóo en demanar que es convoquin eleccions anticipades, i s’entén també que Pedro Sánchez s’aferri a la cadira tot i la seva desastrosa situació política, parlamentària i judicial (amb l’esclat dels casos Ábalos i Cerdán, i el que no sabem), que justificarien sobradament, en un país normal, la seva dimissió.
L’afer de l’exministre d’Economia i Hisenda és especialment sagnant, perquè no només implica un enriquiment o el finançament irregular d’un partit (delictes als quals, malauradament, ens hem anat acostumant), sinó també l’embrutiment de l’aparell recaptatori de l’Estat per beneficiar determinades empreses i sectors, el redactat de lleis i normes ad hoc,i l’amenaça constant d’utilitzar Hisenda contra enemics personals i polítics. El que s’ha explicat fins ara no només avergonyeix els exministres Montoro i Català, sinó que posa en qüestió tot el sistema recaptatori espanyol, més enllà del mandat del PP. El dany reputacional per a l’Estat és gravíssim.
És cert que els implicats ja no són a la cúpula del PP, mentre que els pufos del PSOE impliquen de ple Pedro Sánchez, però és evident que el panorama ha canviat i que Feijóo ha rebut un bon torpede en la seva estratègia. Espanya és ara mateix un enorme fangar del qual només Vox pot sortir afavorit. I Catalunya? Tant de bo els partits sobiranistes tinguessin la força per apartar-nos d’aquest escenari tan tenebrós.
L’únic que em consola de tot això és veure que a (gairebé) cada porc li arriba un Sant Martí en diferit, com diria la Cospedal, i que si bé el procés català va estroncar moltes vides en el bàndol independentista, a conseqüència de la repressió, els repressors també van viure un comiat precipitat a causa de la corrupció sistèmica, que va impulsar la moció de censura contra Rajoy el 2018. Després va venir la galdosa sortida de les vicepresidentes Soraya Sáenz de Santamaría i Maria Dolores de Cospedal, a qui podríem veure assegudes al banc dels acusats gràcies a les seves imprudents converses amb Villarejo, que van posar de manifest l’ús pervers de les clavegueres de l’Estat. En la mateixa situació es troba Jorge Fernández Díaz, el sinistre inspirador de l’operació Catalunya i creador de la policia patriòtica. Si hi afegim Montoro i Catalá, podríem parlar, literalment, d’un govern a l’ombra.
D’aquesta colla continuen en actiu alguns personatges funestos que no aniran a judici però que tampoc passaran a la història com a estadistes: l’exministre Zoido, el que ens va enviar els piolins, reposa en un escó del Parlament Europeu; Alícia Sánchez-Camacho és diputada rasa a l’Assemblea de Madrid; Jorge Moragas és el segon de l’ambaixada espanyola a Guinea, i Enric (perdó, Enrique) Millo va ser rescatat per fer de secretari d’Acció Exterior del govern andalús, que no fa tant animava les empreses catalanes a traslladar-se a Andalusia.
L’únic que ha sortit ben parat del terratrèmol polític del PP català és Xavier García Albiol, a qui recordo cridant “¡A por ellos!” a la campanya electoral del 2017. Ara és alcalde de Badalona amb una còmoda majoria absoluta. Però per explicar la dinàmica política badalonina faria falta un altre article.