Sardanes d’octubre

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEls que som veïns de Sarrià celebrem la festa major la primera quinzena d’octubre. Jo no he sabut mai en què consisteixen totes les solemnitats d’aquesta festa. Suposo que hi ha oficis i processons, amb l’última paraula de la litúrgia i amb tots els ets i uts del perseverant. Suposo que hi ha grans balls i grans envelats amb una importació de faldilles allargades i de llavis que xiulen El desfile del amor. També suposo que, en algun pis, una senyora que no he vist mai deu rostir una oca per als convidats amb quatre granets d’encens i tres gotetes de marxa de Cadis. [...] Tot això pot passar a Sarrià mentre els caputxins es donen un cop de tisora a la barba, i els jesuïtes masteguen xiclets i es dediquen a cercar les vacunes per evitar els pecats més de moda. [...] El que em consta positivament de la festa major és l’oloreta d’oli que surt de les capelles verdes en les quals es fabriquen els bunyols i els xurros, i uns cavallets que han posat en un carrer, gairebé ficats dintre la porteria d’una casa, perquè poguessin passar els autos. […] Però el fet més important de la festa major consisteix en les famoses sardanes que es toquen i es ballen a la plaça, o, més ben dir, a les dues places principals de Sarrià. Aquestes sardanes són les millors que es celebren a Barcelona, tant pel públic que les balla com per les corbates dels músics de la cobla. Les altres que toquen durant l’estiu a Vallvidrera, o en altres llocs més humits i tropicals, només serveixen per fer una mica de gana, per despatxar talls de síndria i per desesperar les famílies. En realitat no són altra cosa que els preparatius i les olives per a aquestes grans sardanes platejades del mes d’octubre que només es poden fruir a la plaça de Prat de la Riba, entre la parròquia, el dispensari municipal, el bar i la confiteria del meu excel·lent amic J.V. Foix. […] La confiteria de Foix, al moment de les sardanes, es despulla de meridians. El sobrerealisme del meu amic només decora les puces metàl·liques que serveixen per subjectar les corbates de tres nois de disset anys malalts d’un comunisme verd. Tot el demés és angèlic; les nines i les bomboneres de la botiga d’en Foix somriuen amb la consciència tranquil·la com si tinguessin indulgència plenària. Els caramels deixen anar un gas perfumat de farigola mentre la cobla engega La Santa Espina en honor del professor Blanco. Foix, d’aquestes sardanes, de la seva clientela i dels arbres de la plaça de Sarrià, en fabrica un somriure per a ús exclusiu dels seus llavis. […] Les sardanes més fresques són les que es toquen a migdia; a mi m’agrada escoltar-les des del llit, em fan l’efecte d’un dentífric que em renta la boca i em va endreçant els pensaments. El dia que a Sarrià no toquin sardanes jo me n’aniré a viure molt lluny d’aquesta plaça, i és possible que ja mai més no faci res de bo i que cap metge no endevini les causes de la meva malaltia.