26/09/2019

Chirac, enemic d'Espanya (segons Aznar)

José María Aznar va expressar el seu condol per la mort de Jacques Chirac, que va ser president de la República Francesa, qualificant-lo com “l'últim gran clàssic de la política francesa” i afegint a continuació que va tenir amb ell “una relació de molts anys forjada en la feina compartida, en circumstàncies no sempre fàcils però sí sinceres i respectuoses”. L'escolà d'Aznar, Pablo Casado, que no sap qui era Chirac, es va limitar a expel·lir un tuit expressant “en nom del PP i en el meu, afecte a les institucions i al poble francès per la mort de Jacques Chirac”. Brillant, com tot el que diu Casado d'ençà que s'ha fet moderat (amb barba i tot) i ja no insulta ni amenaça.

Cargando
No hay anuncios

La realitat és que Aznar detestava Chirac, i que Chirac –tot i el seu conservadorisme gaullista– considerava Aznar un reaccionari antieuropeu i un personatge insofrible. Durant les negociacions de la Constitució europea (o el “Tractat pel qual s'estableix una Constitució per a Europa”, com se'l va anomenar), Aznar va mantenir una postura obstruccionista, arrenglerada amb la de Berlusconi, que va exasperar Chirac fins al punt de recordar-li a l'aleshores president d'Espanya que s'esperava d'ell “un cert respecte a la democràcia”. Chirac també va desaprovar el conflicte que va obrir el govern d'Espanya amb el Marroc per la sobirania de l'illot de Perejil, cosa que Aznar li ha retret en diverses ocasions, per escrit i de paraula, amb l'afirmació que França va establir amb el Marroc “una pinça contra Espanya”. Això va servir de munició per a una infinitat d'articles de la premsa espanyola que titllaven Chirac d'antiespanyol i de sentir odi contra Espanya, i que aprofundien en els greuges i els complexos d'inferioritat que el nacionalisme espanyol arrossega des de sempre en relació al veí de dalt. I segurament el punt màxim de desavinença va arribar amb la participació d'Espanya en la Guerra de l'Iraq i la foto del Trio de les Açores, contra la qual es va pronunciar Chirac amb contundència mentre reforçava amb el canceller Gerhard Schröder l'aliança franco-alemanya enfront del deliri atlantista d'Aznar, que incloïa posar els peus damunt la taula del ranxo de George Bush.

Es pot pensar, no sense raó, que Chirac era un nacionalista francès i que no era estrany que xoqués amb un altre nacionalista com Aznar. Però s'hi ha d'afegir que, amb tots els seus clarobscurs, Chirac era també un polític educat en democràcia que s'irritava sincerament amb la manera d'actuar d'un altre que havia estat format en els valors d'una dictadura. Potser sí que hi va haver corrupció en la seva etapa com a alcalde de París, però es pot dir que va ser una corrupció tímida en comparació amb la dels executius d'Aznar. Aquests episodis de fa quinze anys o més serveixen per entendre una mica millor l'excèntrica política exterior d'Espanya, així com la deriva ultranacionalista que la política espanyola ha desenvolupat en el que duim de segle XXI. Les conseqüències, en forma d'involució i deteriorament democràtics, les tenim ara.