Clavells contra metralladores

Soldats espanyols armats amb grans fusells als carrers de Barcelona i de tot Catalunya. Aquesta és la imatge que es desprèn de la vibrant al·locució que Felip VI de Borbó ens va infligir dimarts al vespre, en la seva aclamada estrena com a portaveu del govern d’Espanya i del PP. La seqüència va així: el Parlament proclama la independència de Catalunya, i immediatament l’Estat suspèn l’autonomia, amb la Generalitat i el Parlament, i procedeix a la detenció del president Puigdemont i del seu govern. Això té com a resposta noves mobilitzacions massives de la ciutadania, que són sufocades amb la violència policial que ja coneixem de diumenge, només que encara un grau més forta, amb detencions indiscriminades i arrestos sota la legislació antiterrorista. Com a conseqüència d’això es produeixen aldarulls i desordre, que reben com a resposta la declaració de l’estat d’excepció i l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit. “En missió de pau”. Sense matar ningú, però amb un desplegament armamentístic i de tropes impressionant.

No acaba aquí. Es nomena a continuació un govern transitori, amb el senyor Millo assumint les funcions de president o amb una gestora provisional, tant se val. I, finalment, es convoquen eleccions. Aquí seria previsible la victòria d’una majoria independentista aclaparadora, si no fos perquè molt possiblement abans hagin estat il·legalitzats ERC, la CUP i el PDECat, per tal d’impedir que puguin concórrer als comicis (ja de passada, ves que no li toqui també el rebre al PSC, que ja fa temps que els fa molta més nosa que servei).

Aquest és, a grans trets, el panorama que va dibuixar dimarts un Borbó que va fer honor a la reputació de la seva coronada i corrupta nissaga. Va deixar el terreny allisat perquè l’endemà mateix l’anessin adobant els patriòtics representants de la policia espanyola, incendiaris sense escrúpols i amb molt bon sou com Alfonso Guerra i altres subproductes de la democràcia entesa a l’espanyola manera. Encara és possible que tot això no s’acompleixi, però no pot ser perquè no es faci la DUI o el seu equivalent, que ara ja és la resposta imprescindible, pacífica però ferma i democràtica, als fets intolerables de l’1-O. Haurà de ser, si de cas, perquè en els propers dies es proposi i s’accepti alguna mediació que ho eviti, sense que això, amb alta probabilitat, ens estalviï la presència de tropes armades “per raons de seguretat”. Somien l’ocupació militar, i no pararan fins a tenir-la.

Però es tornaran a trobar, per al seu disgust i incomprensió, amb la resposta d’una ciutadania que, per cada arma que li exhibeixin, respondrà amb clavells. El pacifisme i el compromís amb les llibertats han estat i són la gran intel·ligència i la gran força del moviment d’alliberació dels catalans. Un moviment del segleXXI, tan avançat que és completament nou, que ja ha passat proves extremadament dures i n’hi esperen de més dures encara en els propers temps. Però que ara ja no hi ha cap dubte que persistirà i prevaldrà. I vencerà.