VISCA EL SISTEMA

Girar-se d'esquena a Beethoven

Les paraules de Pedro Sánchez, “España ha vuelto”, no són més que un vell crit nacionalista

Una temptació comprensible i, a la vegada, un dels pitjors errors que podria cometre l'independentisme és allunyar-se o renegar de l'europeisme que l'ha caracteritzat sempre. Escric 'comprensible' perquè, efectivament, la Unió Europea no emet cap senyal que convidi a l'optimisme, no ja sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya sinó en relació a ella mateixa. Els drets polítics de tres eurodiputats, i amb ells els dels seus dos milions de votants, han estat arraconats, negligits o trepitjats, com cadascú ho vulgui dir. Si Europa, un continent de minories, no sap defensar els drets de les minories, perd tot el sentit. A banda que, des del punt de vista merament quantitatiu, dos milions de votants són una minoria tan voluminosa com la meitat del cens electoral de Dinamarca o dues terceres parts del de Noruega. Negar la representació (negar-nos-la, perquè m'hi incloc) a aquests votants és, sens dubte, un escàndol que resta legitimitat el Parlament Europeu acabat de formar.

Ni la col·locació de dues dones al capdavant de la Comissió i del Banc Central Europeu pot disfressar la desagradable i distant fredor de sempre

Però no es tracta tan sols d'això. Les negociacions per la direcció de les diferents institucions (per les cadires) han a tornar a fer-se des de l'hermetisme dels despatxos, i ni la col·locació de dues dones al capdavant de la Comissió i del Banc Central Europeu (Ursula von der Leyen i Christine Lagarde, dos perfils que són de tot menys renovadors) pot disfressar la desagradable i distant fredor de sempre. En aquest sentit, les paraules de Pedro Sánchez dient allò d'“España ha vuelto” no són més que un vell crit nacionalista que podien haver proferit sense cap problema Aznar o Rajoy, i que demostren que, efectivament també, Espanya hi torna. Torna a practicar, per no variar, una miop política exterior que només veu en Europa una bossa d'on treure diners i una espècie de pista de competició on es tracta d'intentar penjar-se alguna medalla. En aquesta ocasió ha pujat al podi amb medalla de bronze l'atleta Borrell, que és una manera de tirar una galleda d'aigua freda no només a l'independentisme, sinó a qualsevol votant que estigui en contra de la corrupció. Una altra vella pràctica d'Espanya és la d'utilitzar les institucions europees com a altaveu per a missatges de consum intern.

Per si això no fos prou hi ha el pitjor de tot, que és la inacció, o la complicitat directa, de la UE i dels seus estats membres davant de la crisi (les crisis) dels migrants i refugiats, amb milers de persones ofegades a les seves aigües i els caps de les ONG detinguts i acusats de falsos delictes. Però a pesar de tot això, la UE segueix sent un projecte en construcció i, per tant, una oportunitat. Girar-li l'esquena (com els eurodiputats pro Brexit van girar l'esquena, com a autèntics bàrbars, a la novena de Beethoven, l'himne de la Unió) seria la manera d'enviar la causa catalana als reductes de la marginalitat i l'extravagància polítiques, cosa que alguns semblen desitjar. Quan algú passa per una situació dolenta el mínim que ha de fer és no empitjorar-la, si més no en allò que depengui d'ell mateix.

Més continguts de