VISCA EL SISTEMA

Francina Armengol mira Biel Cañellas

També l'esquerra veu ara coses aprofitables, o directament desitjables, en el mandat de Cañellas

Gabriel Cañellas, anomenat per molts l'amo en Biel, va ser el primer president democràtic del Govern Balear i de moment el més longeu en el càrrec. Va ser-hi del 1983 al 1995, quan un Aznar acabat d'arribar al poder el va destituir a causa d'un cas de corrupció, el del Túnel de Sóller, per donar exemple que al PP (Cañellas era del PP, com tota persona normal) no hi cabien segons quines coses. Això va ser just abans que, sota el lideratge d'Aznar, el PP es convertís en una organització especialitzada en la sostracció de diners públics i amb ramificacions per tot Espanya, en comparació amb la qual el Túnel de Sóller va ser un escandolet que avui només donaria per a un breu de diari.

Cañellas, com diu el poeta Miquel Cardell, va ser un Molt Poc Honorable que Jaume Matas va convertir en Honorable, i Bauzá, en Venerable

Cañellas, com diu el poeta Miquel Cardell, va ser un Molt Poc Honorable que Jaume Matas va convertir en Honorable, i Bauzá, en Venerable. El temps i la degradació dels seus successors al capdavant del PP de les Balears (inclòs l'actual, Biel Company) n'han millorat el record, fins al punt que també l'esquerra veu ara coses aprofitables, o directament desitjables, en el seu mandat. Sobretot l'astúcia que el duia a ocupar sempre la centralitat, a sintonitzar amb els ciutadans i generar consensos (al començament de la seva presidència es va aprovar per unanimitat la llei de normalització lingüística, que ara el PP ataca amb acarnissament). Cañellas venia un producte polític comparable en alguns aspectes al que despatxava Jordi Pujol a Catalunya. Si se n'eliminen les brutícies de la corrupció i de la seva impresentable grolleria (va arribar a fer broma dient que les dones eren difícils de matar, en un cas de violència de gènere), la figura de Cañellas sembla avui un paradigma de longevitat, estabilitat i prosperitat, tres coses amb què somien els governants d'avui, sobretot perquè –ni a la dreta ni a l'esquerra– fa molt de temps que no les veuen ni en pintura.

Francina Armengol no és una excepció en això, i en el moment de renovar la seva presidència del Govern Balear amb un acte de presa de possessió que va tenir pompa i circumstància d'estat (amb tres ministres i el president del Senat de testimonis), fa l'efecte que pensés a igualar o superar Cañellas pel que fa a capacitat de lideratge, d'influència i de permanència. És la primera vegada que l'esquerra concatena dos mandats consecutius a les Balears, i que sigui de la mà d'una dona no fa més que doblar-ne el mèrit. Armengol té a favor seu que no vol anar a Madrid: ser presidenta de les Balears és el sostre de la seva ambició política. I la contundència de la mateixa posada en escena, i la de les seves paraules quan afirma que serà “implacable i lleial” en les negociacions amb Madrid, suggereixen el missatge que vol continuar sent presidenta molt de temps. N'haurien de prendre nota els grups de l'oposició però sobretot els seus socis de govern. En especial MÉS, que han tingut la necessitat de disparar-se un tret als peus abans de començar, amb una crisi interna que va començar com una gran revolta i que tres dies després era una altra tempesta dins un tassó d'aigua.

Més continguts de