Jordi Sànchez tampoc els agrada
EscriptorAl PP, a Cs i als socialistes del PSC i del PSOE tampoc els agrada l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez, com a possible candidat a la investidura. Què els darem que els sàpiga bo? Inés Arrimadas ho té clar, com sempre: “Va impedir el mandat judicial pujant a un cotxe de la Guàrdia Civil”. L’afirmació és completament falsa, però, si no ho fos, ¿justificaria una presó preventiva sense fiança? A l’Espanya de l’article 155, tècnicament (per fer servir ara la nova provocació del majordom Enric Millo, gairebé tan cínic com el seu amo M. Rajoy), sí. Tècnicament no hi va haver càrregues policials, tècnicament els presos i exiliats polítics catalans varen impulsar i liderar una revolta violenta i tècnicament l’únic que va fer el govern d’Espanya, amb el concurs de tots els poders de l’Estat, va ser restablir l’ordre i protegir la democràcia.
Llàstima que ni tècnicament ni de cap altra manera això aconsegueixi convèncer ningú que observi els fets amb un mínim de rigor. Fa uns dies l’exfiscal general de Catalunya José María Mena ho tornava a dir sense embuts, i a la televisió: “Són presos polítics”, en referència a Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn (i no oblidem Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Dolors Bassa, que van passar 32 dies a la presó també per les seves idees polítiques). Mena no és gens sospitós de simpatitzar amb l’independentisme, com tampoc no ho són Amnistia Internacional o diaris com The New York Times i The Times, que recentment han tornat a denunciar els excessos repressors d’un estat espanyol desbocat en el seu deliri nacionalista i autoritari.
Fins i tot un agent de la Guàrdia Civil ha contradit l’atestat del seu propi cos policial admetent que no hi va haver violència en cap moment per part dels votants de l’1-O. Tothom que ho vulgui pot saber què ha passat a Espanya i a Catalunya no tan sols l’1-O, sinó també durant els últims mesos, i comprendre que es tracta d’un cop d’estat, sí, però d’un cop d’estat perpetrat pel mateix Estat per abandonar l’estat de dret i entrar en una fase autoritària, i valgui l’aparent joc de paraules.
Tanmateix, els partits nacionalistes espanyols continuen descartant candidats a la presidència de la Generalitat com si tinguessin la potestat d’escollir a la carta el que a ells els agradi. Quants se n’han de considerar, fins que en trobin un del seu gust? Jordi Sànchez es va saltar les lleis, diuen. El coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos va ser jutjat per tortures, i es va lliurar pels pèls de ser condemnat. El mateix president M. Rajoy i els més de 900 imputats (perdó, investigats) del PP per corrupció semblen casos una mica més alarmants de persones que han saltat i segueixen saltant alegrement per damunt del Codi Penal, com si fos un castell infantil inflable. Tot i això, el paper més trist en aquesta comèdia macabra és el que hi juguen els socialistes. ¿Algú es recorda de la nit que Pedro Sánchez va guanyar les primàries?
