D'on no n'hi ha no en raja

On té un problema de debò la política espanyola és a la dreta

El títol, esclar, fa referència al debat entre candidats de dilluns, a TVE (temps hi haurà per comentar el d'Atresmedia). A falta de continguts més dignes de ser mencionats, es poden fer tres constatacions. La primera, l'obvietat que el proper president del govern d'Espanya seguirà sense ser una dona, una experiència que altres països europeus ja han tingut, aparentment sense conseqüències devastadores. La segona, que també seguirà sense ser un president català, per bé que Catalunya va protagonitzar la major part del debat.

Rivera, amb el seu histrionisme, les seves interrupcions i les seves sortides de to, va aconseguir que Casado encara semblés contingut

La tercera és l'alarmant grau d'infantilisme que va tenir la sessió. Només Pablo Iglesias es va comportar més o menys com una persona adulta i, de fet, com el que va enunciar (només enunciar, perquè el mateix format impedeix aprofundir en cap tema) plantejaments més moderats, d'aquests que, en una democràcia mig normal, poden ser assumits sense problemes tant pel centreesquerra com pel centredreta. Va esgrimir aquesta mena de patriotisme constitucional social sobre el qual ha fet bona part de la seva campanya, i que consisteix a subratllar les inexplorades possibilitats de la Constitució del 78 en matèria de polítiques socials, volent demostrar que la Constitució no té per què ser patrimoni del nacionalisme espanyol extrem. Se li pot retreure que això és contradictori en el líder d'una formació nascuda per tombar precisament el sistema polític del 78, però Iglesias aspira a formar part del govern. De fet, va ajudar en alguns moments Pedro Sánchez, que de vegades semblava que es mig desentenia del debat. Sánchez va aconseguir mantenir un to correcte de president que vol continuar a la presidència durant la major part dels trams, i va ser oportú en preguntar-li a Casado de quin color tenia ell les mans tacades o en recordar el pacte d'ultradreta a Andalusia. Però el guant blanc que ell mateix proclama com a estil va fer que moltes de les seves intervencions tinguessin gust de poc, com d'un alumne que es conforma a aprovar justet i es nega a arriscar-se per obtenir més bona nota. No va voler parlar de pactes ni d'indults, i a Iglesias se li va escapar que parlar d'indults abans no hi hagi sentència equival a afirmar “que Marchena seu en un judici farsa”.

Ara bé, on té un problema de debò la política espanyola és a la dreta. Vaig intentar fer un exercici d'objectivitat i mirar Rivera i Casado amb ulls d'algú que no els conegués ni a ells ni a la política espanyola, i el resultat va ser tanmateix desolador. Particularment per Rivera, que amb el seu histrionisme, les seves interrupcions i les seves sortides de to va aconseguir que Casado, que és un ultranacionalista de soca-rel, encara semblés contingut. Tots dos, però, van fer un discurs idèntic, basat en falsedats i crides a l'odi contra Catalunya, l'ensenyament en llengua catalana i TV3. Infants consentits, ignorants i mal educats. Res més. Res sobre atur, educació, sanitat, canvi climàtic, transició energètica o agenda europea i internacional. No diguem de cultura, i potser millor així. D'on no n'hi ha, no en raja.

Més continguts de