President Sànchez

EscriptorArtur Mas no dissimula la seva satisfacció quan parla de Carles Puigdemont i l’imagina seguint -com a bon successor- els seus passos, incloent-hi el que segurament és el més difícil d’executar en la jota que els toca ballar en els últims anys als presidents de la Generalitat, que és el pas al costat. A Mas, però, no se li escapa, com no se li escapa a ningú, que la seva sortida lateral i la que pot agafar Puigdemont, si arriba a agafar-la, no tenen res a veure. La de Mas va ser una maniobra forçada per la necessitat d’assegurar el suport de la CUP al Procés, és a dir, una concessió dins un procés de negociació tan opinable com es vulgui però legítim. El pas al costat del 130è president, si es produeix, serà, en canvi, la conseqüència (no necessàriament l’última) d’una situació no ja anòmala sinó del tot aberrant en una democràcia: la de la voladura quasi incontrolada del govern de Catalunya a mans de l’estat espanyol, mitjançant l’aplicació d’un article semioblidat de la Constitució espanyola. Una aplicació tan arbitrària que, de fet, comporta l’esqueixament intern de la mateixa Constitució i, de retruc, un trencament de l’estat de dret en què les llibertats d’expressió i de pensament, així com el dret a la representació política, queden arrasats, amb el gravíssim perjudici que això suposa per a tots els ciutadans d’Espanya. Incloent-hi aquells que ho aplaudeixen i hi donen suport.

Parlant del dret a representació política, els caps més o menys pensants del nacionalisme espanyol (entre els quals hi ha un Xavier García Albiol que és mencionat pel Consell d’Europa com a exemple de polític europeu xenòfob -enhorabona per aquest reconeixement internacional-) ja han expressat la seva oposició a la possibilitat (alta) que la retirada de Puigdemont sigui en favor del número 2 de la llista de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez. Precisament, els casos de Sànchez i de Cuixart són potser els més sagnants de tot aquest indigne esfondrament en què fangueja la política espanyola. Un ciutadà tancat a la presó per delictes manifestament inexistents, i que ni tan sols és un líder polític -o no ho era en el moment que la jutge Lamela va ordenar el seu empresonament- ara és molt possible que sigui investit president. I aleshores l’Estat es trobarà en un altre cul-de-sac democràtic provocat per ell mateix. Què faran, no posar-lo en llibertat? ¿Deixar-lo sortir el dia de la investidura i tornar-lo després cap a la presó, emmanillat i vigilat per la policia? ¿Gosaran tenir un president de la Generalitat a la presó? ¿O directament impugnaran la investidura? ¿O el presumpte delinqüent M. Rajoy signarà una altra convocatòria d’eleccions, i després una altra i una altra, fins que les guanyi la seva detestada Inés Arrimadas? Aquesta situació no té cap sortida bona, però Catalunya pot fer una jugada de força investint Sànchez president, mentre que a l’Estat només li queda continuar ofegant-se a les arenes movedisses dins les quals s’ha ficat ell tot sol, empès per l’obcecació, la incompetència i la corrupció.