Un elefant que es gronxa

Per a González, Rajoy i tots els capitostos del sistema polític del 1978 l’elefant que no s’ha ni d’esmentar és la corrupció

Fa dos dies, una periodista de la Cadena SER preguntava, ansiosa, a Felipe González: “¿Hi ha supremacisme a l’independentisme català?” I l’expresident d’Espanya li responia circumspecte, com un avi alliçonant la neta: “Encara que ells no em creurien si els ho digués, sí que n’hi ha”. I a continuació explicava que el supremacisme català es basa en el victimisme: “Ells pensen: si em deixessin, jo seria millor que els altres”. Un supremacisme, doncs, nascut de la impotència i del vici de carregar els altres amb el pes de les pròpies mancances. No tan evident com el de Trump, per exemple, però supremacisme al cap i a la fi.

En la gens arrogant i molt humil opinió de Felipe González els catalans són supremacistes

Supremacista és un adjectiu que, a l’hora de qualificar l’adversari, a alguns els sembla més fi que feixista o nazi, que al final és sempre del que es tracta. El supremacisme, al capdavall, consisteix en la convicció que un mateix, o el grup al qual pertany, és superior als altres. O que els altres són inferiors, que ve a ser exactament el mateix. Trump, en efecte, està convençut que els blancs són superiors als negres i als hispans, que els homes són superiors a les dones, i així successivament. Hitler, per la seva banda, proclamava que el que ell anomenava raça ària era superior a totes les altres, i especialment superior als jueus, que representaven la raça més degradada de totes. En la gens arrogant i molt humil opinió de Felipe González (que en alguna ocasió ha considerat necessari aclarir que ell no és Déu), els catalans són supremacistes frustrats, se suposa que en relació als espanyols, i per això fan les coses que fan.

A la mateixa entrevista, González també va voler exhibir la seva sana vena humorística afirmant que investir Puigdemont seria tan absurd com investir “un elefant, perquè tampoc no ho impedeix el reglament”. Segurament per això ell va pressionar tant perquè el PSOE investís Mariano Rajoy, que certament no és un elefant sinó el principal responsable d’un altre partit polític, el PP, que tothom sap que es comporta com un grup criminal organitzat (i “tothom” vol dir la fiscalia, la policia i la Unitat de Delictes Econòmics i Fiscals). “No pensis en un elefant” és la frase més divulgada de la teoria dels marcs mentals de George Lakoff. I per a González, Rajoy i tots els capitostos del sistema polític del 1978 l’elefant que no s’ha ni d’esmentar és la corrupció. Puigdemont no, ben al contrari: Puigdemont és la diana mòbil que es fa anar amunt i avall perquè tothom hi dispari amb la munició que consideri convenient, desviant d’aquesta manera l’atenció de la corrupció que parasita el sistema públic espanyol. Però l’elefant hi és, i es gronxa perillosament damunt els seus caps penjat tan sols d’una teranyina d’interessos. Fins i tot ells saben (però ja han fet tard per fer marxa enrere) que un sistema tan corcat s’acaba desplomant més d’hora que tard. Ara tenen l’excusa de Convergència, però ells saben també que Convergència només arreplegava les molles. Pel que fa al supremacisme, com diuen al meu poble, només en parla qui en va ple.