La seguretat a la ciutat, un tabú progressista?

Són els manters una realitat cultural? Només cal col·locar-los en un context polític per veure que es tracta d’una metàfora de la política cultural barcelonina. En el mateix sentit, el tuit d’Albert Arias que enviava a la merda tots els que se senten incòmodes en una ciutat que sembla ingovernada no és únicament una sortida abrupta producte de la impotència sinó una resposta ideològica a tots els que no pensen com ell.

Hi ha una diferència gegantina entre l’anàlisi crítica sobre el funcionament de la nostra societat i una gestió que aporti solucions als problemes que detectem. En la crítica és relativament fàcil posar-se d’acord, i és sens dubte la gran virtut d’Ada Colau i el seu equip, però en les solucions la cosa es complica fins al punt que hi ha una creixent unanimitat a l’hora de considerar que l’actual gestió de la ciutat no funciona.

Aquesta aparent contradicció serà un dels principals temes de debat en les properes eleccions municipals. Poden canviar les coses, esclar, però l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa ha canviat el rumb dels vents i el que semblava una batalla sense precedents per convertir la ciutat en la darrera frontera de la lluita entre independentistes i no independentistes (ho formulo així per evitar un terme tan equívoc com unionistes ) es convertirà en una topada, igualment sense precedents, sobre Colau sí o Colau no. No crec que a Ada Colau la disgusti aquest debat; més aviat al contrari, perquè malauradament encara queden massa coses per criticar, a més de les que, conscientment o no, ella ha afegit al sac dels despropòsits.

La seguretat és un dels temes tabú en la gestió progressista. Encara tenim fresca a la memòria una gestió perversa de les forces de l’ordre públic fins al punt que una generació completa passa de puntetes per aquest tema per evitar contradiccions irresolubles. Aquesta mateixa generació que es va educar en la tolerància i contra les malifetes del tardofranquisme ara veu amb preocupació que darrere de la ineficàcia policial es parapeten tot tipus de negocis, màfies, interessos i corrupteles, i comença a considerar que “no es tractava d’això”. No obstant, els problemes són tan reals com la mateixa vida i es perceben en onades de turisme que no cessen, emigrants sense papers que queden al marge de polítiques socials, i astuts engranatges que aprofiten la burocràcia pública per fer negocis ràpids amb el tràfic de drogues, la prostitució i altres afers de baixa estofa i escassa ètica.

L’extrema rigidesa d’un govern que ha forçat la maquinària administrativa per excel·lir en la transparència s’ha girat en contra del polític i del gestor. És com si algú pensés que la corrupció és qüestió de paperassa i no de moralitat personal. Ara el corrupte simplement té més feina però al treballador honrat aquest mateix treball se li ha fet impossible. Les guerres encara les guanyen els de sempre.

Queda molt per criticar. Gairebé tot. Vist així Barcelona en Comú ho té fàcil per guanyar, tret que alguna ment hàbil fiqui al sac dels problemes una bona collita d’errors propis i els retregui, en plena batalla electoral, que es fan trampes al solitari. És a dir, criticar allò que ells mateixos han creat. I bé podria ser, perquè fa dos anys els manters no estaven extralimitats, els narcopisos existien però no s’anunciaven per internet (és un dir), el contracte de la neteja s’aprovava amb normalitat i de tant en tant (encara que fos al marge de la normativa) la Guàrdia Urbana feia una volta pel metro.

És cert que es construïen pisos de protecció oficial i es venien i que en aquest procés s’alimentava un germen lamentable d’especulació immobiliària, i ho és també que les obres públiques començaven i acabaven, encara que després vam saber que es deixaven algun sobre pel camí. Criticar-ho és honrós i necessari. Però també convé dedicar temps a sacsejar la vareta màgica i buscar les solucions necessàries per evitar que l’anunci d’un despropòsit no es converteixi en un panell informatiu per guanyar eleccions que el temps torna atrotinat i groguenc.

Si en les properes municipals es vota per una capital de la República Iconoclasta de Catalunya (la que vol trencar definitivament amb Espanya) Barcelona perdrà força social i debat ideològic; si votem sobre el llegat de Colau caldrà llegir atentament els programes electorals i separar promeses de realitats.

Etiquetes

Més continguts de