Sembla violència; és violència?

Desconec si té un abast mundial o no, però em sembla que la moda de penjar cadenats a les baranes dels ponts i en altres llocs semblants està molt escampada. De fet, en algunes contrades turístiques les autoritats han hagut de prendre mesures per evitar malmetre el mobiliari. Fa unes setmanes, recorrent amb la meva dona el passeig marítim d'una localitat de la Costa Daurada, vam comentar les sensacions no gaire agradables que ens generaven aquests objectes rovellats i plens de salnitre. En aparença, mostren una actitud possessiva malaltissa: "Ets meva (o meu), i així seguiran les coses, subjectades amb un cilindre d'acer". Allò del cor dibuixat en un arbre potser era més amable i flexible... El cadenat tancat per sempre més em suggereix una invasiva mostra de violència simbòlica, no pas una expressió d'amor. És molt probable, però, que moltes persones pensin el contrari i interpretin el fet com un símbol de lleialtat, per exemple. Quan s'assetja a les xarxes socials, o s'abusa de missatges i trucades, el caràcter agressiu, invasiu o amenaçador del fet és evident. "Les ciberviolències masclistes –s'explica al web del departament d'Igualtat i Feminisme de la Generalitat– poden manifestar-se de moltes formes: des del control constant de la ubicació fins als insults massius a les xarxes socials o la difusió d’imatges íntimes sense consentiment". Per desgràcia, això és cada cop més freqüent i pot arribar a tenir conseqüències fatals; qualsevol persona informada ho sap. Aquesta campanya institucional, en definitiva, és oportuna i necessària. En canvi, crec que la frase que la presideix –"Si sembla violència masclista, és violència masclista"– resulta poc afortunada. La qüestió, com ara veurem, va més enllà de l'abisme semàntic que hi ha entre els verbs semblar i ser.

Considerem la possibilitat (espero que remota) que el departament d'Interior engegués una campanya amb el lema "Si sembla un lladre, és un lladre"; o que l'Institut Català de la Salut imprimís cartells amb la frase "Si sembla càncer, és càncer". El lector hi pot afegir els exemples que consideri oportuns; no és gaire complicat. Potser vaig molt errat, però crec que seria més oportuna i eficaç una campanya que digués, si fa no fa: "Si té sospites que estan robant a cal veí, truqui immediatament a la policia". O bé: "Si percep alguna disfunció al seu cos, vagi com més aviat millor al metge". Etcètera. De polir el concepte ja se n'encarregarien els publicitaris, que d'això en saben un niu. Però l'objectiu hauria de ser aquest, no l'anterior, perquè detenir una persona pel fet que sembli un lladre, posem per cas, no és una bona idea.

Encara hi ha una segona qüestió. Tot i que l'expressió "Si sembla violència masclista, és violència masclista" no és equivalent a l'enunciat "Si no sembla violència masclista, no és violència masclista" –no es tracta d'una doble negació sinó d'una confusió entre una contrapositiva i una conversió de la proposició; disculpin el tecnicisme–, podria interpretar-se en aquesta direcció. I això ens portaria de nou als sinistres cadenats rovellats que hi ha a les baranes de molts ponts: el fet que no semblin un acte coercitiu en termes simbòlics no vol dir que potser no ho siguin de debò. Hi ha un marge d'incertesa, i no sempre és fàcil de discernir. 

Estem parlant d'un fenomen completament nou? A Les penes del jove Werther de Goethe (1774), per exemple, hi ha assetjament? Tot i que Werther escriu cartes plenes de passió, la seva insistència cap a Charlotte, que no correspon el seu amor, pot ser llegida com una forma de pressió emocional extrema que avui probablement trobaríem intolerable, i amb raó. Les emocions de les persones de finals del segle XVIII i les de les persones de començaments del segle XXI no s'han bellugat gaire, però la manera de comunicar-les sí: la tecnologia ha canviat les regles del joc. És improbable –o si més no m'ho sembla a mi– que una campanya institucional pugui modificar els estrats més fondos de la conducta humana, perquè evolutivament són els que són. Si més no, no en conec cap exemple reeixit. En canvi, crec que no resultaria gaire difícil comunicar als adolescents que porten un monstre potencial a la butxaca: "Aquella foto en aparença innocent feta al lavabo pot tenir conseqüències catastròfiques en la seva vida". Per desgràcia, algunes conductes semblen immunes a les crides institucionals, mentre que els efectes de la pantalleta són més fàcils d'entendre. Si sembla un estri de control i dominació, no descartis que ho sigui.