Els sentiments i les rodes de premsa

Avui hi ha una nova reunió entre Junts pel Sí i la CUP i, sincerament, si avui sí que es posessin d’acord, després d’assemblees, article d’en Fernàndez i dimissió d’en Baños, n’hi hauria per llogar-hi chaisses longues. Però a aquestes altures i d’aquesta manera l’acord m’acovardeix. Diu la CUP que vol eixamplar el sobiranisme i que per això s’ha d’apartar Mas. Eixamplar vol dir tirar parets perquè tots tinguem més espai. Amb cuina i vàter comuns -i les friccions que se’n deriven-, però amb un racó per a cadascú. Eixamplar no és tirar la teva paret a canvi de menjar-te un tros de la casa del veí. No cal que digui que Mas no és el meu candidat.

Ara, després de l’etapa Fernàndez, Arrufat, Vallet, no confio en els polítics que es mostren de la CUP. Hi ha polítics en qui confies malgrat el seu partit. I és perquè (potser) et semblen equilibrats, feliços i en pau amb ells mateixos. Sense cap dèria, odi o fixació que enterboleixi una feina justa i neutral. En aquest sentit, Romeva o Simó em semblen bons. No me’n sembla Jorge Fernández Díaz, perquè el seu ultracatolicisme diria que el domina. Per això, la roda de premsa de la CUP de l’altre dia, amb la noia rient i la senyora alliçonant, em va descoratjar. M’han dit que “amagar els sentiments és una convenció burgesa”. Però una cosa són els sentiments i l’altra el sentimentalisme. Obama va plorar l’altre dia, parlant de les armes de foc; res a dir. Rient, la noia semblava no comprendre la transcendència d’allò que estava comunicant-nos. També m’han titllat de sexista per haver-la criticat, i potser és cert. Només un detall. Li van fer una pregunta a aquesta noia i ella, en lloc de contestar, li va dir al company que si volia contestar ell. Per què?