Què sento
Avui a la matinada he llegit un text de l’Ernest Folch, un escrit clar i contundent, i he pensat que no podia callar més. No per res diferent del que diu l’Ernest -un exalumne de literatura russa-, sinó pel fet que, tot coincidint amb ell en cada coma, avui no puc deixar de plorar.
No puc deixar de sentir un dolor que no m’abandona: com un país, que em va veure néixer, pot destruir-ne un altre, casa a casa, carrer a carrer, com pot matar aquells que anomena germanes i germans.
Em ve el record del fragment de les memòries d’Ilià Ehrenburg que recollia l’estupefacció de molts jueus i no jueus alemanys, bielorussos, ucraïnesos i russos davant la tempesta assassina desfermada pels nazis, un genocidi practicat per un país i uns homes que entre els seus compatriotes tenia divinitats de la cultura universal com Beethoven, Kant o Goethe, figures que les víctimes llegien, escoltaven, interpretaven, adoraven.
Recordo Grossman aVida i destí, viatjant entre la ficció i la realitat, tot escrivint a la seva mare la carta que inclourà en la novel·la; o el fragment en el qual l’autor-filòsof ens parla del caràcter inimitable i únic de cada vida, de cada ésser.
Recordo Bàbel, com els anteriors escriptors d’origen jueu, escrivint sobre la invasió “alliberadora” de Polònia a La cavalleria roja i els seus relats d’Odessa...
Tots ells -russos, bielorussos, ucraïnesos- escrivien, és cert, en rus, la llengua de l’imperi i de l’URSS, però sense deixar de sentir el seu país, la seva terra com a pròpia.
Podria seguir amb altres autors russos, bielorussos, ucraïnesos: Alés Adamóvitx, Vassil Bíkov, Svetlana Aleksiévitx, Iuri Andrukhóvitx, Saixa Filipenko, Liudmila Ulítsakaia, Maria Stepànova i mil més... Però crec que m’explico.
Què deuen estar pensant els supervivents del genocidi rus contra el poble ucraïnès? Què pensen ara els escriptors, els músics, els pintors, els actors i directors ucraïnesos? Què senten les mares, les àvies, les filles ucraïneses? Com veuen ara als russos els xofers, les infermeres, els metges, els policies, els bombers, els fusters, les cuineres, els cambrers ucraïnesos... Com recorden els seus mestres russos, bielorussos? Com veuen ara els seus referents, molts d’ells russos, bielorussos? Què sent una mare ucraïnesa, un supervivent de Mariúpol, Kherson, Mikolàiv (ciutat que es deia fins ahir i que partir d’ara ja no es dirà mai més Nikolàiev) o qualsevol ciutat o poble de la franja oriental d’Ucraïna? Els nostres germans ens estan salvant? Què pensa el món davant d’aquesta atrocitat? I com pensa aturar-la?
Jo no sé com, però imploro, suplico a qui ho pot fer: aturem la invasió d’Ucraïna, aturem aquest assassinat.
