22/03/2019

Senzillament, tornar / La paraula encara

2 min
Senzillament, tornar

Senzillament, tornar

El retorn espectacular de l’exiliat en desvirtua l’essència. A Ramón J. Sender, alguns el volien a la mida del mite que n’havien fet i d’altres treuen suc del mite esmicolat per l’excés de paraules que li fan dir. Els decebuts es mostren despietats. No accepten una cosa ben senzilla: el qui torna no ve a donar lliçons ni a rebre’n. Torna perquè un dia decideix que la vida que li queda a les venes i al cervell només ho serà entre el seu poble. Agustí Bartra, que ha tornat, ho expressa així: “Oh, deixa que, lleuger / em posi Catalunya a la teva mà dreta / i m’hi adormi tranquil, amb bruit d’ala i carrer”. La remor de la pàtria en moviment i els seus carrers, qui l’ha tinguda sempre no li dóna importància. Ramón J. Sender no ha disposat de temps per a baixar al carrer i barrejar-se entre la gent que potser no ha llegit els seus llibres ni li preguntaria res. Tanmateix és aquest el doll enyorat i necessari. Tornar és aquest retrobament irrevocable.

La paraula encara

Fa uns dies vaig anar a escoltar el sociòleg Alain Touraine a les aules d’IPSA, al carrer Amigó. El famós professor dissertà sobre els trets fonamentals de l’etapa històrica que ens pertoca de viure. Digué que del món del discurs verbal hem passat al del gest. La paraula ha deixat d’ésser eina o alçaprem. Ja no crea ni mou, però bé deu educar encara, puix que tot això ens ho explicà amb la sola paraula. El gest ha desbancat històricament el discurs verbal. Quin gest? Quin discurs? Hi ha gestos tan buits com els mots més corcats. Tot depèn, suposo, del fet que acompanya la paraula o de l’impuls que mou el gest. En amor potser sí que té raó la cançó italiana: “ Parole, parole, parole ”... però en la nostra societat encara té vigència el clam de Blas de Otero: “ Si he perdido la voz en la maleza / me queda la palabra ”. Hom es pot cansar del gest, de l’acció d’obrir la boca, però la paraula segueix obrint camins o tancant-los.

stats