Siguem francs: ho volem fer? (1986)

Columna del periodista i escriptor Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927 - 2023) a l’Avui (4-V-1986) d’ara fa quaranta anys. Des d’ahir fins al 5 de maig el Correllengua homenatja Espinàs, un referent de la cultura catalana contemporània. Aquest Correllengua –el 30è– està promogut per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL). És una iniciativa popular que se celebra cada any per reforçar l’agermanament dels territoris de parla catalana i esperonar la vitalitat de la llengua catalana i el seu ús social.

He llegit a Punt Diari el cas de la circular apòcrifa de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. Més d'un centenar d'establiments de la vila van rebre una comunicació, aparentment d'origen municipal, que exigia la catalanització dels rètols en un període de tres mesos i recordava l'existència de mesures d'exempció fiscal per als qui s'acullin a aquesta iniciativa. Ha resultat que l'Ajuntament no en sap res, i que el Moviment de Defensa de la Terra del Maresme es responsabilitza de la tramesa de les cartes. No tinc cap contacte amb el MDT, ni amb l'Ajuntament d'Arenys de Mar, ni amb els botiguers de la vila, i suposo que després de publicar aquestes ratlles els qui s'han enfrontat entre ells es posaran d'acord per trobar malament la meva intervenció. Que hi farem! Jo crec, per començar, que la catalanització no es pot imposar per llei en la nostra societat actual. Vaig sentir dir una vegada a Aina Moll que, si un idioma es pogués imposar per llei, ja fa temps que el català hauria desaparegut... sota la imposició dels règims castellanitzadors. El que sí que es pot aconseguir, per llei, és afavorir que un idioma trobi –o retrobi– el seu camp d'activitat, i sempre que els ciutadans se'n sentin solidaris i s'hi apuntin. Durant molts anys hi ha hagut catalans que han resistit la castellanització decretada... però ara n'hi ha massa que es resisteixen a la recatalanització. Fins i tot a la recatalanització tan discreta com és la legalment prevista. No és estrany, doncs, que hi hagi grups que vulguin sacsejar aquesta consciència tan endormiscada i que creguin que només poden aconseguir-ho amb accions directament provocatives. No sé si a la llarga aquest plantejament serà positiu o no, i hi ha qui diu que “passar-se” no és oportú, però és evident que són massa els qui “fan curt”. Les frases que –segons el diari gironí– han dit els representants dels botiguers d'Arenys condemnant la carta són força discutibles. “Amb l'amenaça i la pressió no es va enlloc”. Jo no soc partidari de l'amenaça i la pressió, però la seva protesta només té sentit si sense amenaces i pressió “es va a alguna banda”. Deixats al seu propi impuls, els comerciants, els industrials, els professionals no tan sols d'Arenys sinó de tot Catalunya, han fet els passos de normalització que eren al seu abast? Quants anys han tingut, ja, per modificar els rètols? Siguem francs: per decisió lliure i espontània, la majoria tampoc “no han anat enlloc”. Els uns diuen que ha estat una acció “de poca talla” i els altres “de mal gust”. És que, realment, és de molta talla, i de bon gust, no haver reaccionat –i han passat deu anys!– davant les possibilitats “legals” de normalització lingüística? Per fer-ho, els comerciants de Catalunya no han de demanar permís a ningú. I quants dels qui han canviat els rètols, o n'han posats de nous, s'han decidit a escriure'ls en la llengua pròpia? Critiquem, si així ens plau, qualsevol procediment que no ens agradi. Però que el dret a la crítica no serveixi per ignorar el deure de l'autocrítica.

Josep Maria Espinàs 1986