Els sindicats surten debilitats de la crisi i volen recuperar el seu paper
Els treballadors van ser els primers a patir les conseqüències de la Gran Recessió i ara no volen ser els últims a beneficiar-se de la incipient recuperació econòmica. No serà fàcil perquè les passes enrere que s’han fet aquests anys en drets sindicals, condicions laborals i salaris els han deixat molt lluny de l’estatus que tenien el 2007. Els sindicats s’han vist desbordats i tant anys de lluita a la defensiva els han passat factura. Avui són més dèbils que abans perquè el seu camp d’actuació s’ha fragmentat en un seguit de llocs de treball precaris i temporals que no afavoreixen gens la feina d’unes organitzacions pensades per actuar en grans empreses amb molts treballadors.
Els dos grans sindicats, CCOO i UGT, continuen sent hegemònics i la seva bicefàlia, al contrari del que ha passat en l’àmbit dels partits polítics, no s’ha vist encara amenaçada per noves formacions sorgides de la nova política o dels moviments ciutadans. Tanmateix, en certa manera i en alguns casos, el seu paper l’han assumit organitzacions que, com la PAH, han sabut capitalitzar i visibilitzar millor la indignació dels ciutadans. Gran part del descontentament dels treballadors d’aquests anys l’han vehiculat plataformes o partits sorgits de l’activisme directe del carrer, i ara els sindicats tradicionals voldrien recuperar part del protagonisme perdut.
En aquest sentit, és lògic que un dels temes d’aquest Primer de Maig sigui, precisament, la defensa del paper dels sindicats com a actors indispensables del diàleg social per evitar l’augment de les desigualtats. Joan Carles Gallego, el secretari general de CCOO a Catalunya, parlava aquesta setmana d’un “punt d’inflexió” pel qual es comprometen a deixar d’estar a la defensiva a l’hora de reclamar una altra redistribució de la riquesa. Aquesta ofensiva passa per exigir una millora dels salaris tant en el sector públic, on proposen la fi de les retallades i la recuperació de les pagues dobles perdudes, com en el sector privat, on s’exigeix una pujada significativa del sou mínim.
En ple clima preelectoral, la derogació de la reforma laboral del PP serà un altre dels temes estrella de les reivindicacions sindicals. I també -just quan som a l’ull de l’huracà dels papers de Panamà - l’elusió fiscal o els molts casos de corrupció que han esclatat aquests mesos. És lògic que tant els sindicats tradicionals com altres formacions com la CGT o l’USOC posin l’èmfasi en la corrupció i la desigualtat del sistema com els principals causants de l’emergència social que afecta moltes famílies. L’atur, els desnonaments i la precarietat porten camí de cronificar-se, i ara que es comença a superar la crisi econòmica cal evitar instal·lar-se indefinidament en la crisi social.
