Sociolingüística de batalla per a catalans

Des que tenim dades objectives sobre la mala salut del català i el declivi sostingut en el temps que podem estalviar-nos el negacionisme i apujar el nivell d'exigència i, pel mateix preu, posar-nos justificadament combatius. El costat bo d'aquesta desgràcia és que permet desmuntar el que fins ara havia estat l'argument estrella dels espanyolistes a Catalunya: l'autoregulació. Com sempre han sabut els sociolingüistes, les llengües no s'equilibren espontàniament, sinó que competeixen com si fossin espècies d'animals afamats pels recursos escassos d'un mateix biòtop. Això a vegades costa de veure, perquè la pluralitat lingüística se'ns presenta com una riquesa natural lluminosa, però, com sempre passa amb això de romantitzar la natura, un cop ho estudiem veiem que la realitat del món prepolític és la competició brutal i descarnada. Sense mecanismes de regulació i poder coercitiu, s'imposa la llei de la selva i la llengua més grossa escombra inexorablement la més petita. Ara que tenim dades que ho demostren, cada cop que algú parli d'autoregulació lingüística l'hem de desacreditar de pressa i sense miraments.

Dit això, m'agradaria repassar un parell de bàsics de batalla, perquè moltes vegades els anticatalans fan servir una confusió que no estem acostumats a refutar. Sobretot, crec que tots els catalans hauríem de tenir molt per la mà la distinció entre el principi de personalitat i el principi de territorialitat. Segons el primer principi, els drets lingüístics acompanyen les persones allà on desitgin viure dins del territori de l’estat; d’acord amb el segon, els drets lingüístics depenen de la part del territori en la qual es troben els individus. Doncs bé, gairebé totes les dificultats que tenim per rebatre els atacs contra el català sorgeixen perquè algú ens fa un argument personalista i el discutim en els seus termes, en comptes de respondre amb un argument territorial. Cada cop que un anticatalà emmarca el conflicte lingüístic en termes del dret dels individus a triar la llengua que estudien els seus fills o amb què són atesos al metge, cal respondre que enlloc del món hi ha drets lingüístics individuals deslligats del territori on s'exerceixen. Constantment se'ns diu que l'important és tenir metges que sàpiguen curar i que si parlen català és secundari, mentre que a Madrid o a París cap ciutadà ha de sotmetre's a aquesta dicotomia falsa.

A més, triar entre el principi de personalitat i el de territorialitat no és neutral. Gràcies a la sociolingüística, sabem que el principi de personalitat curtcircuita el principi de territorialitat, que si tu tens un dret personal a ser atès en castellà a qualsevol zona del territori espanyol, fins i tot a Catalunya, es produeix el que els científics denominen "bilingüisme de sentit únic", una situació en què els parlants d'una llengua entenen i usen majoritàriament la llengua dominant, mentre que els parlants d’aquesta llengua dominant no fan servir ni entenen la llengua minoritzada. Naturalment, anys d'estudis empírics han demostrat que el principi de territorialitat és l'únic mitjà eficaç per protegir una llengua petita, que les llengües que sobreviuen en el nostre món són aquelles que tenen un tros de terra on disposen del poder per imposar obligacions exclusives. Que el principi de territorialitat protegeix millor que el de personalitat no és un tema opinable, sinó un fet antropològic estudiat. 

A Catalunya, el País Valencià i les Balears tot baixa de l'article 3.1 de la Constitució espanyola, segons el qual a Espanya tothom té el deure de conèixer el castellà i el dret de ser atès en castellà a tot arreu. Que això és una aberració que no hauríem de normalitzar de cap de les maneres m'ho va fer veure durant la darrera Biennal de Pensament una conversa amb Jean-Rémi Carbonneau, un acadèmic quebequès expert en polítiques lingüístiques (que Laura Serra també ha entrevistat en aquest diari), en un d'aquells casos en què algú de fora et desvetlla, i t'esborrona com has arribat a acceptar resignadament el que en realitat no té res de normal. Perquè resulta que al Canadà o a Bèlgica no hi ha drets lingüístics deslligats del territori, que un ciutadà nascut a Toronto no té un dret a ser atès en anglès a Montreal, ni un nascut a la Ciutat de Quebec té el dret a ser atès en francès a Vancouver.

Avui a Espanya no hi ha reciprocitat territorial en les llengües, sinó un castellà artificialment enfortit contra el qual el català no pot competir en igualtat de condicions. Naturalment, amb l'estat actual de la política catalana, la idea de reformar l'article 3.1 de la Constitució espanyola sembla una entelèquia (ni tan sols parlo d'independitzar-se d'Espanya). Però és important explicar que això no hauria de ser així en cap país lingüísticament just, i qualsevol discurs sobre la plurinacionalitat i el respecte per les llengües que no abordi aquesta desigualtat estructural no té res de plurinacional ni d'igualitari i ha de ser criticat com la dominació que representa. Mentrestant, penso que seria un gran avenç si tots els catalans ens posem dins del caparró la diferència entre els arguments lingüístics personalistes i els territorials, i assumim desacomplexadament que, quan parlem de llengües, l'única anàlisi correcta i justa és la territorial.