Solució complexa per a un problema simple

El vuitè aniversari de l’1 d’Octubre ha passat entre la sordina normalitzadora socialista, la convalescència crònica dels partits independentistes protagonistes del 2017, la nostàlgia del tal com érem, el malestar de l’ocasió perduda i la realitat d’un món en guerra que ara relativitza tots aquells anys plens d’afanys. 

Preguntat per l’efemèride, el president Illa va connectar l’inici del Procés amb la crisi econòmica del 2008, dient que va fer aflorar “plantejaments populistes que oferien solucions màgiques i molt simples a problemes complexos”. Potser es tracta d’una discussió retòrica, però també ho podríem formular al revés: la independència era una solució molt complexa per a un problema molt simple.

Era una solució complexa per la incapacitat congènita espanyola d’acceptar un referèndum com els que el Regne Unit i el Canadà van acceptar a Escòcia i al Quebec, la correlació de forces socials i econòmiques internes a Catalunya, la dificultat d’un eventual reconeixement internacional, la desconfiança caïnita entre els actors… Amb pegues d’aquesta mida, fer la independència era una solució complexa.

Però el problema era i és simple: els catalans rebem uns serveis molt per sota del nostre esforç fiscal, el fet nacional català no serà mai respectat adequadament, la llengua és motiu de rebuig a Espanya i entre ciutadans de Catalunya que no tenen cap obligació legal de conèixer-lo. La inversió estatal pressupostada s’incompleix, els trens de l’Estat ofereixen un servei penós. I quan els partits catalans busquen solucions d’acord amb la legalitat vigent, topen primer amb el raspall que deia Tarradellas i finalment amb un mur. Amb un estat així, el problema és molt simple: per què quedar-te allà on no et volen?