Sorolla i el sol sobre la terra valenciana (1923)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article –traducció pròpia– de Manuel Rodríguez Codolá (Barcelona, 1872-1946) a 'La Vanguardia' (15-VIII-1923) arran de la mort del pintor Joaquín Sorolla Bastida (València, 1863 - Cercedilla, 1923) esdevinguda enguany fa un segle. Fins al vinent 4 de juny hi ha oberta a CaixaForum de Barcelona una exposició de retrats del Museu del Prado, entre els quals hi ha peces de Sorolla.
[...] Sorolla és el mestre de la pintura contemporània, que va renovar en el nostre país al sentir-se interessat, com Goya en els seus dies, per la vida dels seus paisans, per l’ambient que li era familiar; que en aquest cas va ser, no l’aragonès, sinó el madrileny, i en el cas de Sorolla ha estat no aquest, sinó el de l’horta i la mar valencianes. I, sobretot, el sol de la seva terra valenciana, pare i senyor de llums i colors; mag que fins i tot d'allò més humil arrenca resplendors, posa tremolors brillants damunt les superfícies esmaltades i penetra de claredats allò que ambiciona quedar modestament a l’ombra. [...] El pintor valencià porta a les seves teles la llum i el color del medi llevantí, tantes vegades observats per ell sense notar l’emoció que un dia el va captivar encarat a l’escenari enlluernador: el mar, de lapislàtzuli; la parella de bous, com de coure brunyit; el cel tan diàfan que li evocava sonoritats de cristall; les inflades veles llatines, amb transparències que irisaven la seva blancor. [...] Sorolla gairebé no concreta la forma; amb tal celeritat maneja els pinzells que deixa tan sols el rastre de color d’allò que entreveu amb rapidesa. Són noies perseguint-se allà on esclaten les ones bellugadisses, agitades per la folgada tunicel·la –figures pròpies per decorar la panxa d’un vas grec–; són uns xiquets entrant esbojarradament al mar amb les carns a l’aire i sentint en elles l’alegria de l’aigua, mentre en el fons es perfilen les barques pesqueres de veles mediterrànies; són unes damisel·les passejant al sol per la sorra humida, besades per la brisa marina que desplega com una banderola el vel del barret d’una d’elles, que infla el xal lleuger d’aquella que avança pensativa. [...] En la seva persecució del color, Sorolla va acabar per trobar-se que el sol li comunicava una sensació de domini sobre tot allò creat, per fer-ho reviure a la seva manera en els quadres. Ell veia l’astre enlluernador espurnejar aquí i allà, esvalotant sovint, arrossegant-se dolçament, amb cura, o suspendre’s allà dalt per abocar-se després en pluja d’argent, en l’horitzó llunyà, o obrint un sender de mercuri damunt l’extensió de les aigües; el veia amagar-se rere les veles guerxades per convertir-les en translúcides o topar amb els cossos bruns dels pescadors i de les peixateres, encenent-los com taronges de l’horta veïna. El color va ser l’esquer amb què el sol va atreure Sorolla i el va embriagar. [...]
