Sospitosos poc habituals
Notícia al 3Cat. Una dona es presenta a una oferta de feina a la cooperativa Som Energia. Està embarassada i no hi posa gaires esperances, però s’hi presenta igualment. El seu punt de partida és realista. Qui contractaria una embarassada? El més insòlit és que, després de l’entrevista, li comuniquen que ha estat l’escollida d'entre els 13 candidats. La feina és seva, malgrat estar embarassada. Tothom content. Contentíssim. Fins que apareix l’administració.
Després de la bona notícia, comença el periple esperpèntic engegat per la Inspecció de Treball. L’empresa rep una notificació justament per haver contractat una dona embarassada. Segons expliquen els responsables de Som Energia, "l'enfocament de la Inspecció era que havíem de justificar per què havíem contractat una persona embarassada". Perquè la Inspecció de Treball sospitava que allò era un frau. Perquè la inspectora considerava que “allò era molt estrany”.
La llei preveu la discriminació i la penalitza. És el més senzill de veure i detectar. Però a ningú li cap al cap que algú pugui fer les coses bé i complir la llei. Per això la sospita i la demanda de documentació recauen en la persona equivocada. Perquè tothom és culpable fins que no es demostri el contrari. I va ser l’empresa la que va haver d'aclarir, amb molta documentació i molta pèrdua de temps, que allò no era cap frau. Al contrari. Era portar a la pràctica el que diu la llei, per estrany que li pogués semblar a una inspectora.
Aquesta història posa de manifest com és, d’insòlit, que una dona tingui les mateixes oportunitats. Perquè ja no és només que les dones pateixin discriminació perquè són elles les que es queden embarassades. Quan neix la criatura encara hi ha una diferència molt notable entre qui s’agafa la baixa i qui decideix fer una reducció de jornada. D’aquí que es vegi encara molt lluny trencar amb la famosa bretxa salarial. Llunyíssim. Però independentment d’això, que no és en absolut un tema menor, aquesta història ens porta a pensar en la incredulitat que generen els fets que no són habituals. Les decisions insòlites són tan poc comunes que, de seguida, el primer que ens neix és la suspicàcia. Fa la sensació que no tenim el mecanisme automàtic de celebrar una decisió que pot ser inusual però que també és encertada. El que ens surt, en canvi, és el dubte i la sospita. Què hi deu haver al darrere d’una decisió que s’allunya de les que pren la majoria? Quin benefici se’n treu? Aquest pensament comú –hi caiem tots– és extremadament depriment i té a veure amb com hem assumit que, d’entrada, ningú té la intenció de fer les coses bé. O que fer-les bé és de babaus. Pensem que totes les empreses volen fastiguejar els treballadors i que l’objectiu de la majoria és enriquir-se, no millorar el món. Per això, perquè nosaltres també ho pensaríem, justificaríem la inspectora de treball. I perquè, sovint, no és que complim la llei per un sentiment de justícia –perquè hi ha lleis que continuen sent injustes–, sinó perquè no complir-la ens complica la vida a nosaltres.
Aquest és un exemple clar de com hem de justificar el que fem correctament. De com paguen justos per pecadors. Tant és si contractes una dona embarassada perquè és la millor d’entre tots els candidats o si vas de viatge i t’escorcollen les entranyes per si portes un tallaungles a la bossa de mà. En la nostra vida quotidiana, és més fàcil que semblem culpables que innocents. I la pregunta és si és possible canviar aquesta mirada.