La Taula del Senglar

Amb gran criteri, i davant de l’emergència, el Govern “constitueix la Taula del Senglar per reduir els conflictes derivats de la sobreabundància de l'espècie a Catalunya”. El verb “constituir” és del mateix Govern i em sembla molt adient, perquè “basteix”, per exemple, o “construeix” serien massa literals i durien a equívocs. No és que els nostres polítics s’hagin posat a fer d’ebenistes. Ara bé, una Taula del Senglar pot ser moltes coses. Qui s’hi asseu, en una Taula del Senglar? Els senglars? I què s’hi serveix, en aquesta Taula? Civet?

Constituir una taula i asseure-s’hi és la millor manera de demostrar que un problema o afer t’amoïna. Seiem, que hem de parlar, dius. Però, per alguna raó, aquesta taula no la veig d’oficina, amb tasses de cafè amb llet i gerres d’aigua, algun paper i tot de mòbils, com la “taula de diàleg”. No la veig de vidre i acer inoxidable. Per culpa del nom que duu –Taula del Senglar–, la veig més aviat de les de masia, llarga i amb estovalles de mocador de fer farcells. La veig amb porrons, plàteres de seques i botifarres. La veig en una cuina on, al damunt de la llar, hi ha, justament, un cap de senglar dissecat. Els que s’hi asseuen, els nostres polítics, tampoc els veig vestits d’etiqueta, com quan fan reunions. Me’ls imagino, més aviat, amb armilles de cartutxeres, botes d’aigua i pantalons caquis. No em facin descriure’ls més. Per descriure’ls més, tal com me’ls imagino, que pobres que resulten les paraules.