La tirania de la immediatesa
De la disrupció tecnològica en diem digital, però el seu impacte més bèstia és la immediatesa. Enviar un e-mail vol dir omplir la bústia de correu dels altres sense haver d’esperar el carter. Comprar per les plataformes vol dir tenir tanta pressa que no es pot ni esperar a la passejada setmanal pels carrers del barri. Encarregar menjar ràpid d’una cuina fantasma obeeix al desig de menjar qualsevol cosa sense haver d’anar al mercat, preparar l’àpat i parar taula. Veure una pel·lícula o una sèrie online des del comandament vol dir que no cal esperar a la sessió del divendres al vespre per anar al cine amb els amics. Reservar un vol i un apartament a través de les plataformes vol dir veure amb exactitud avui com seran les vistes al mar que gaudirà el turista a l’estiu. Participar de les converses a Twitter vol dir esperar una resposta instantània de la persona interpel·lada. Així s’obtenen respostes viscerals, incendiàries i poc reflexionades. I vol dir acostumar-se a llegir notícies al matí, a la tarda i a la nit. I s’ha parlat molt de l’impacte de tot plegat a les ciutats, amb furgonetes donant voltes tot el dia o sol·licituds de llicències de nous negocis que ofereixen de tot a la porta de casa, però avui voldria parlar de les dificultats que això suposa per al territori català.
És la tirania de la immediatesa. Per respondre a les preferències del nou consum, cal que tot sigui a prop. A prop de l’aeroport, a prop de l’autopista o a prop de la bossa de clients que representen les grans ciutats per a les grans plataformes. Hi ha la crisi climàtica, però també hi ha la crisi temporal: no es ven allò que no arribi a la porta de casa en 24 hores. El que quedi lluny, és inviable. I és una contradicció important, perquè se suposava que amb la connectivitat d’internet tothom podria treballar de manera remota. Les persones sí que es poden traslladar a viure a distància, però les fàbriques i l’activitat econòmica no s’ho poden permetre. El factor temps està esborrant del mapa localitzacions industrials històriques de Catalunya.
Un cas emblemàtic d’això és la vella fàbrica Puigneró de Sant Bartomeu del Grau, al Lluçanès, a la comarca d’Osona. És una fàbrica immensa que va tancar el 2003. Durant els anys de la bombolla, els signes dels temps esperaven reconvertir aquest àmbit en un lloc per fer-hi pisos o cases i enderrocar la major part de les naus. Ara ja ni això. És una fàbrica gran, de 100.000 m2, molt ben condicionada i en perfecte estat de conservació, però amb una immensa coberta d’uralita que valdrà molts diners substituir. La vitalitat del municipi, que ha anat perdent població els darrers anys, està estretament lligada a aquesta peça industrial, tan gran com mig poble. Però l’única esperança per a aquest gros continent és que la propietat hi trobi un ús que permeti reprendre la producció i crear llocs de treball. Sense una inversió milionària, privada o pública, difícilment es podrà reconvertir. L’emplaçament és preciós, un lloc idíl·lic, però massa lluny de l’Eix Transversal perquè sigui rendible omplir-la de maquinària o utilitzar-la com a plataforma logística.
Aquestes velles arquitectures, com tantes altres velles colònies o fàbriques, ja no poden competir amb les noves construccions prefabricades que es col·loquen vora les autopistes; no tenen fibra òptica, ni llums led, ni aire condicionat, i hi fa un fred que pela. Són inviables per al mercat, però aquests llocs existeixen; n’hi ha per tot el territori, i són víctimes de la immediatesa i la necessitat de reduir distàncies. Els pressupostos municipals en pobles petits no poden de cap manera assumir les inversions que caldrien per reactivar-los, i llavors entren en desús durant dècades que duraran segles si els efectes de la pandèmia s’allarguen.
No sé ben bé què cal fer-hi en aquests llocs tan buits però tan especials. Com a mínim cal parlar-ne, trepitjar-los, fer que surtin al mapa o imaginar nous escenaris, com els que va estudiar la UPC amb la Diputació de Barcelona. Escric aquestes línies amb les nenes corrent pel voltant, perquè tornem a estar confinades i el virus ha entrat a casa. Pregunten què escric i els ensenyo les fotografies de la fàbrica. Elles ho tenen claríssim: que hi facin mascaretes i gel hidroalcohòlic, que no ho importin de la Xina. Si fos tan fàcil... La tirania de la immediatesa i dels negocis digitals condemna molts emplaçaments i afecta la vitalitat de molts pobles i ciutats mitjanes. Segons com, tenim més vincles amb les fàbriques de Hangzhou que amb la de Sant Bartomeu del Grau. Així d’absurd.
Maria Sisternas és arquitecta i consultora
