Les superilles desertes

En temps de debats urbanístics com el de les superilles és útil fer un breu passeig per Venècia, una ciutat que en l’últim segle i mig ha aconseguit en bona mesura preservar la dimensió humana del seu espai públic. I és que, des de la construcció el 1846 del pont ferroviari que la uneix a la terra ferma, els apòstols de la modernització han volgut convertir Venècia en una ciutat normal, àgil per al transport de persones i mercaderies, amb les seves Grans Vies i Diagonals (com el canal Piccolo, complementari del Gran, que el feixisme va aconseguir construir només a mitges), amb dàrsenes, metros sublacunars i molts altres projectes. Tanmateix, gràcies a un esforç notable de combat ideològic i de pressió popular, la ciutat aquàtica ha preservat la seva personalitat de Venezia minore, i avui, la Venècia irregular, força lliure del trànsit invasiu i plena de racons, de places no rectangulars i de petites glopades d’espai inesperat, segueix enriquint l’experiència quotidiana i la interacció social dels habitants; i la malla de canals, de molls i de carrers expulsa la velocitat i omple de substància els recorreguts de cada dia. “Quina qualitat de l’espai!”, diuen que va exclamar Le Corbusier en arribar a Venècia. I en efecte, des dels anys 30, molts arquitectes han entès aquesta irregularitat, aquesta complexitat, com una qualitat subtil, difusa, que formava part fonamental de la identitat de la ciutat, i han mirat de preservar-la, tant en construccions del centre com en urbanitzacions modernes de la Giudecca o de Burano.

En la mesura que les superilles també puguin garantir als barcelonins una experiència urbana enriquida, són un projecte prioritari, encara que hagi de passar primer per una fase d’assaig i error. Ara bé, la qualitat de l’entorn urbà de Venècia, que tants debats públics ha costat mantenir i defensar, no ha impedit que la ciutat perdés bona part de la seva personalitat i la meitat de la població en quaranta anys. Els principals culpables, ja ho sabem, han estat el turisme (l’impacte del qual fins i tot agreuja la magnitud de les marees), la bombolla de preus immobiliaris i la conversió de molts habitatges en segones residències en mans de rics.

A Barcelona, on el nombre de visitants i la inversió estrangera en habitatges estan en màxims històrics, la conclusió sembla clara. Les superilles són una iniciativa desitjable que pot convertir-se en una filigrana urbanística, però el veritable llegat de Colau es dirimeix en una altra lluita, la que l’enfronta a les dinàmiques que ja han anat buidant de venecians Venècia i que estan expulsant els londinencs de Londres. La pregunta més rellevant, doncs, és fins a quin punt l’Ajuntament, o fins i tot la Generalitat o l’Estat, tenen la capacitat legal de controlar la invasió de turistes i de capital estranger que va drenant de vida la ciutat, i que fa que l’espai urbà, aquí i en altres llocs del món, després de ser pensat amb tota la subtilesa de què som capaços, es mori de soledat, abandonat pels veïns i, al mateix temps, tristament superpoblat.