La tragèdia és la paternitat
En ser França alliberada del nazisme, Emmanuel Mounier, el pare del personalisme cristià, va convocar quatre col·laboradors de la revista Esprit i les seves famílies per viure una aventura intel·lectual en una gran finca amb arbres centenaris situada a Châtenay-Malabry, a prop de París, batejada com Els Murs Blancs.
El nucli inicial estava format per les famílies Mounier, Marrou, Fraisse, Domenach i Baboulène. El 1957, en morir Mounier, s’hi va afegir la família de Paul Ricoeur. El propòsit era crear un clima de treball en equip, recepcions amistoses i trobades Esprit. Tots volien canviar la societat, trencar amb l'anonimat urbà, portar una vida comunitària, criticar el capitalisme i imaginar una nova esquerra. Mounier aspirava a una vida en comú, però que preservés la completa llibertat de cada un dels membres de la comunitat. Ningú volia una utopia de l’amor lliure o la dissolució dels límits de la unitat familiar.
Aquest esperit de llibertat es va fer plena realitat en la vida de la canalla. Una vintena de fills gaudien d’espais oberts, jardins, horta, cabanes als arbres... i de la garantia que cap adult frenaria el seu esperit aventurer. Si algú es perdia pel parc, els pares consideraven que era una bona notícia. Aquells fills van ser lliures. Però cap d’ells va voler educar els seus propis fills amb tanta llibertat. Tenien classes de catequesi, que es desenvolupaven en un ambient una mica caòtic, perquè els grans es divertien fent preguntes impertinents. La religió era omnipresent, però els pares mai no van justificar la seva fe davant dels fills, per no condicionar la seva llibertat. La fe formava part de la llibertat de cadascú. Fraisse acceptava l'ateisme dels seus fills alhora com una gran decepció i un gran orgull, perquè l’havien triat lliurement.
Els fills van publicar autònomament una revista, Els Murs Blancs Cancans, i fins i tot un Esprit en miniatura. Per descomptat, els pares els animaven a escriure amb plena llibertat, sense cap fre, i se sentien orgullosos de la seva creativitat. Eren grans pensadors, però no sabien fer de pares. El fill de Domenach resumeix així els seus records: “Ningú no s'ocupava ni dels seus fills ni dels fills dels altres. Estaven massa ocupats salvant el món”.
Quan va arribar el 68, mentre Domenach creava l’expressió “societat de consum”, cada família tenia un o dos cotxes, rentadora, televisió i residència d'estiu. Els apartaments d'Els Murs Blancs havien triplicat el preu.
Els fills van trobar en el 68 la possibilitat de no ser només espectadors de les batalles dels pares. Havia arribat el moment del seu propi compromís. Un dia va aparèixer a Els Murs Blancs una pancarta del Front Homosexual d'Acció Revolucionària. L’havien penjat Nicolau, fill de Domenah, i Olivier, fill de Ricoeur. Aquest darrer era el campió de la transgressió. Conreava plantes de marihuana i era addicte a l'alcohol i a l'èter. Els seus pares el van deixar viure la seva vida, però mantenien amb ell una relació més adequada per a un alumne que per a un fill. Un dia va portar a casa una parella d'amics homosexuals. Amb un d'ells, Christophe Donner, Paul Ricoeur va saber bastir la relació de proximitat intel·lectual i afectiva que mai no va tenir amb el seu fill.
Olivier va ser expulsat d'Els Murs Blancs i se’n va anar a viure a París. El seu pare no va voler intervenir a favor seu. La parella d'amics homosexuals va continuar vivint al seu apartament. Olivier va caure en una profunda depressió. Finalment, es va llançar per la finestra del seu apartament de la rue du Temple. No havia complert 40 anys. La seva única propietat era una societat de producció audiovisual anomenada Els Murs Carnívors.
Ricoeur confessarà a Domenach: “La tragèdia és la paternitat”. I alhora presumia de no haver dit mai “no” als seus fills.
Christophe Donner narra a L'Esprit de vengeance els anys que va passar amb Paul Ricœur i la seva dona. Ho va fer amb tanta cruesa que va empènyer els Ricoeur a portar-lo a judici per “invasió de la privadesa”. La sentència va obligar l’editorial a retirar el llibre, però en va fer una segona edició en la qual els noms dels Ricoeur van ser substituïts per espais en blanc, el color dels murs. No puc evitar trobar una relació entre aquest fet i el títol d’un gran llibre de Ricoeur: Si mateix com un altre.
No hi va haver una segona generació d'Els Murs Blancs. Però hi ha una figura francesa notable que se'n considera hereu. Es tracta d’Emmanuel Macron, que durant un temps va ser l’ajudant de Paul Ricoeur.