Contra les trampes de la polarització
És innegable que la polarització és un fet de la nostra realitat sociopolítica. La polarització descriu l’existència de posicions políticament contraposades. En els últims temps, hem vist com algunes bombolles ideològiques i mediàtiques nodrides amb narratives excloents, que eren irrisòries en les nostres comunitats, han traspassat les fronteres del món digital per envair els nostres barris, on troben refugi entre persones i entorns socials desil·lusionats per la falta de solucions polítiques als seus problemes més quotidians. En efecte, en el camp de les disputes polítiques sempre han existit les tesis propositives, de garantia de drets, davant les quals emergeixen antítesis reaccionàries, dirigides contra la igualtat i la convivència. Tanmateix, si és inherent a la discussió política, què hi ha de nou en la situació de polarització actual?
La primera gran diferència la trobem en els mitjans en els quals afloren les discussions polítiques. Les xarxes socials s’han convertit en un punt de trobada de posicions excloents, sovint alimentades per discursos d’odi que els algoritmes amplifiquen per treure’n rèdit econòmic. La segona diferència es troba en com s'encara la disjunció sobre la gestió pública dels drets. I és que, per trobar l’encaix d’algunes propostes polítiques, els límits del que pot assumir un sistema que es vol democràtic s’han eixamplat fins al punt de tolerar els discursos intolerants. Les proclames antidemocràtiques contra la garantia de drets ens són cada cop menys alienes.
Què explica el triomf de narratives que alimenten la polarització? En un context d’emergència habitacional i d'estancament dels salaris –que es tradueixen en pèrdua de poder adquisitiu i desempara de la classe treballadora–, la desigualtat econòmica pren força a casa nostra: l’any 2024 el sou mitjà dels dirigents de les empreses de l’Íbex era 55 vegades el dels seus empleats. D’acord amb les dades del Consell Nacional del Mercat de Valors, el sou dels directius ha experimentat un increment del 172% en els últims 20 anys, davant del 49% del salari mitjà.
En aquest context, són propostes excloents aquelles que cerquen protegir el rendista que viu de l’especulació immobiliària o les que defensen la llibertat de qui se la pot pagar, des del menysteniment de les lluites dels grups socials no hegemònics –les dones, la comunitat LGBTIQ+, les persones empobrides o d’origen estranger–. La diana principal d'aquests discursos són les persones en una situació socioeconòmica més vulnerable, que són interpel·lades a les xarxes –i, cada cop més, també a peu de carrer– des d'unes narratives persuasives que busquen fer-los còmplices d’uns principis basats en la meritocràcia i la llei del més (econòmicament) poderós. I ho aconsegueixen, presentant solucions màgiques i disruptives als problemes econòmics i conflictes identitaris des d’una narrativa simplista, basada en la construcció d’un enemic comú minoritari, que sol coincidir amb el perfil del nouvingut.
La pregunta de fons és: quins factors expliquen la coexistència de posicions extremadament oposades respecte a la garantia de drets? L’interès cap a aquests discursos antidemocràtics beu d’una frustració social nascuda del fet que no hi ha hagut respostes polítiques resolutives davant les successives crisis socioeconòmiques de les últimes dècades, sinó una acumulació d’accions equidistants entre els interessos de les elits econòmiques i els de la classe treballadora. Un equilibrisme impossible que està convertint governar en una mera gestió de danys centrada en la comunicació política. La sobreprotecció de la propietat privada per sobre del dret a la vida ha convertit les persones més vulnerabilitzades en subjectes orfes, mancats d'opcions polítiques que parlin directament dels seus problemes diaris des d’una òptica propera i il·lusionant, un horitzó d’esperança i un impacte transformador.
En aquest escenari d’estancament social, afloren discursos com el de la por als partits ultres o el del "mal menor". Són discursos que, sovint, no busquen més que arrencar vots, i que no van acompanyats de mesures capaces de transformar la realitat esquerdada, que és l'origen del suport creixent a les propostes reaccionàries. Culpar de tot la "polarització" significa, a la pràctica, renunciar a la discussió política, afavorir l’immobilisme social i donar per bona una falsa equidistància entre les propostes polítiques que garanteixen els drets i les que els exclouen.