Amb retard, voldria referir-me a l'article El tramposo argumento del "derecho a decidir", que publicava aquest octubre a El País Francisco Morente, professor d'història contemporània de la UAB, i on es preguntava com es pot rebatre aquest argument, en el qual aparentment costa trobar impediments progressistes. Deia (tradueixo): "¿Algun demòcrata defensaria que, fa cinc dècades, el govern dels Estats Units hauria d'haver atès una hipotètica demanda d'exercir el "dret a decidir" sobre la legislació que pretenia acabar amb la segregació racial, si ho hagués demanat una àmplia majoria d'habitants d'algun dels estats del sud on dominaven els partidaris d' aquesta segregació? Si la resposta, vull creure, és no, ¿quan, aleshores, seria legítim exercir tal dret i quan no? ¿Sobre quins temes sí i sobre quins temes no?"
La qüestió, doncs, és si la pregunta és ètica i si ho són les seves conseqüències. Esclar que ningú diria que la nostra no ho sigui (per això els impediments dels prohibicionistes són només legals i no morals) a diferència de la que ell exposa. Però és un exemple trampós. Es refereix a un període en què, després d'anys de segregació legal (amb Bessie Smith morint dessagnada perquè no li donen sang als hospitals per a blancs), Martin Luther King lidera un moviment per la igualtat i canvia la història. El supòsit que planteja l'autor -que s'hagués votat sobre la segregació- en certa manera ja s'havia produït. Ho van fer possible els votants que van elegir el president Hayes. És a dir: si la majoria d'espanyols voten el PP, és evident que tots els ciutadans ens exposem a l'aprovació d'un projecte de llei de l'avortament com el que s'acaba d'aprovar. I aquest projecte, un cop convertit en llei, només es podria tombar amb un moviment ciutadà. I tot i així hauria estat fantàstic, esclar, que s'hagués sotmès a referèndum. Com la monarquia, com les despeses d'armament, com la MAT, com la marihuana...