23/06/2016

Treballar i continuar sent pobre és tendència

3 min

El mercat de treball català i espanyol s’ha caracteritzat, ja abans, però molt especialment després de la crisi del 2008, per basar-se en la precarietat, amb la creació d’ocupació de baixa qualitat i una alta temporalitat, que han afectat directament els treballadors. Aquesta situació impedeix a moltes persones construir o mantenir el seu projecte vital basant-se en els seus ingressos laborals.

Fins ara, tenir una feina o no tenir-ne era l’element que marcava el llindar entre viure exclòs de la nostra societat o no. Però aquesta eina per mesurar la pobresa ha deixat de ser vàlida. Segons l’estudi Foessa de Cáritas Española presentat aquest juny, hi ha un 15% dels ciutadans que, tot i tenir una jornada laboral i un salari, han de ser situats en el grup de persones en situació d’exclusió social o de pobresa. A les grans ciutats és on precisament aquest fenomen és més freqüent.

Aquest canvi s’ha de reflectir en la informació que faciliten les administracions: més enllà del nombre de persones que han trobat feina els últims mesos, cal concretar la informació amb dades complementàries que indiquin si aquesta feina permet a la persona tenir ingressos per cobrir els mínims d’una vida saludable i digna. De fet, el mateix estudi alerta que només el 33% de la població de Catalunya té una vida plena i digna, quan abans de la crisi el percentatge se situava en el 50%.

Així doncs, encarem diversos reptes. El primer és que el treball no ha de marcar si es forma part de la societat o no, ja que és fonamental que totes les persones se sentin ciutadanes de ple dret, al marge de si tenen una feina remunerada o no. El segon repte és seguir lluitant per un mercat laboral de més qualitat i millors condicions, que no basi la competitivitat de la nostra economia en la precarització dels llocs de treball. I, en tercer lloc, hem de continuar exigint que totes les persones puguin tenir accés a una feina independentment de la seva edat.

És necessari que les administracions assumeixin aquests nous reptes impulsant noves polítiques actives que vagin en tres línies.

Primera. Cal revisar les actuals rendes existents i que no siguin incompatibles o vagin en detriment del fet que la persona pugui optar a una feina.

Segona. Les persones han de ser acompanyades en la recerca de feina al mateix temps que se’ls cobreixen les necessitats bàsiques fins que aconsegueixin ser autònomes. L’acompanyament ha de ser personalitzat i flexible i ha de permetre a les persones obtenir eines per trobar feina.

Tercera. Cal treballar per impulsar nous complements de suport a aquesta franja de la societat que, tot i tenir feina, no cobreix els mínims.

Les polítiques han de tenir un posicionament ferm davant la situació d’urgència social, però han de fer-ho amb una mirada a mitjà o llarg termini per garantir-ne l’efectivitat i no fer que les famílies hagin d’estar pendents també de les decisions a curt termini.

La responsabilitat social de les empreses no ve donada només per les contractacions. La veritable responsabilitat actual és contractar en unes condicions que permetin a les persones desenvolupar-se personalment i ocupar un lloc a la societat per deixar de ser únicament mà d’obra.

D’altra banda, les administracions han de continuar dibuixant a l’alça les clàusules socials en totes les seves contractacions i concursos públics. Alhora, cal que posin a l’abast de la petita i mitjana empresa recursos i eines per avançar en mitjans de producció més competitius que no es basin en la precarització dels llocs de treball.

Ara com ara, l’augment del salari mínim seria un primer pas, però no només s’és pobre per un sou baix. L’exclusió en l’eix del treball també es dóna per nombroses circumstàncies que el context ha generat, com ara la individualització de drets col·lectius, que convé fer retrocedir de manera decidida.

Poder tenir un projecte de vida digne és una necessitat humana imprescindible. Garantir-ho ha de ser una de les premisses principals en tota societat que es consideri avançada socialment. Però actualment són molts els que es beneficien de la baixa dignificació i de la deshumanització mentre altres encara no veuen que és urgent que moltes persones passin a ser, per fi, ciutadans (i no només treballadors). Fa massa temps que estan a les llistes d’espera.

stats