El tren de l’1-O
Hi ha un tren que encara no ha arribat a lloc. On és? A la panxa túnel del bou. Un dia el tren va ser un espermatozou. Era el 1856. Els lleidatans, que també són catalans, van imaginar un tren que anava de Lleida a França. Al·lucina Patufet sobrevolant els Pirineus. El 1951 aquell tren somiat, desitjat, necessitat, es queda a la Pobla de Segur. Stop. Mai més. Ni més, ni més enllà. Via morta. Catalunya és sempre un tren que no passa. Sempre esperant. Sempre a l’andana. Som una hipòtesi ferroviària. Un Patufet vivint, aturat, a l’aire dels temps.
Ell, el xiquet, d’eterna adolescència, després de ser expulsat del bou maligne, malèfic, endimoniat, queda detingut a l’atmosfera. Congelat, paralitzat. Mireu-nos, no aterrem. La diferència és sideral. Els catalans som aquest Patufet paralític, lluç glaçat sense oferta, però, tanmateix, existim abans que... Superman, que és el Patufet ianqui. Que aquest sí que vola, sobrevola i aterra; fot carreteres i mines a pic i pala. Ningú el para, i sempre arriba. Però no només a l’èter hi ha la cambra frigorífica catalana. Perquè tothom molt content amb això que es pugui dir bub-bub al Congrés espanyol. Perdoni? Que no som gossos!
Que estem al 2023! Què ha passat des del 1975? Eh? ¿Podem acceptar com a normal viure una gossera de la llengua durant mig segle? Injustícia, robatori, vexació, immoralitat, mentida... Durant cinquanta anys. Normal? Anormal i amonal. Qui pagarà tots els llençols perduts i bruts d’aquests pràcticament deu lustres sense poder parlar, expressar-se, enraonar, respirar, expirar, ensumar en català quan s’han votat partits catalans i en català? No fa riure, fa plorar. I arriba tard. Massa tard. Com un tren avariat sense ample de banda democràtic. Ni nacional, ni europeu... Oh! Europa!!!
I què això d’Europa? A sobre hem de pidolar la llengua. Perdoni? A tu, t’he de demanar permís? Tu, m’has de dir que... ai, que quina mandra, que ja veurem, que no sé quins caratxos de problemes, complicacions, alteracions... Clar, només els té la meva llengua, perquè la teva és normal, natural, racional. El català, clar, és anormal, artificial, surreal. Perdoni? La llengua d’un país genètic d’Europa. El català ja era oficial a Europa. Catalunya és fundadora d’això que en diem Europa. Que Ramon Llull no és un carrer... eh? Ramon Llull! Ample de banda europeu per al múscul de la llengua. En català. Que ja érem aquí, que encara som aquí. Sí, en aquesta maleïda llengua nosa. Però sempre arribem tard. Com el tren que no apareix a l’hora. Som un interrogant sense resposta. Clar, potser algú creu que l’1 d’octubre del 2017 va ser això. Un altre tren extraviat. Els dies següents el país queda en via morta. Poc es parla de com tot es va aturar de cop. Quins canvis de raïls, en hores, dies... Fins avui.
A l’estació hi ha molta gent. Molta. Poc es parla també d’aquestes persones aturades. Sense bitllet. Sense destí. Sense maletes. Sense veure cap tren a l’horitzó. I poc es parla de manta persones que aquells dies, aquells mesos, aquells anys es creien que Catalunya naixia aquell 1 d’octubre. Com si abans no existís. Com si abans d’ells no hi hagués Catalunya, ni catalans, ni català. Molta frustració per a tanta nació. Massa friqui anormal per a tantes persones normals que ho han donat tot. Massa energia per a cap central nuclear. Massa per massa poc. Sempre estem imaginant i fabricant un tren que travessa fronteres. Però no hi arriba, no hi arribem. Molt coitus interruptus per a tanta fecundació. Però no som una merda. No som deixalles humanes. No som no som. Ens ho fan creure i ens ho creiem. Però no és així. Potser no hi ha tren, ni vies... Però hi ha persones. Són, som, a l’estació. El país és la pell, no el ferro.
