Tres o quatre Nadals

Fa només uns dies, un amic em va regalar dos llibrets editats a començaments de la dècada del 1930 pel Foment de Pietat Catalana, fundat el 1909 per Eudald Serra i Buixó. No parlem d'un any qualsevol: és el de la Setmana Tràgica. Els dos volums que els comento contenen les encícliques Rerum Novarum (1891) de Lleó XIII i Quadragesimo Anno –més coneguda com a Restauració de l’ordre social– de Pius XI (1931). La traducció està feta en un català normalitzat però alhora arcaïtzant; la de Rerum Novarum és del 1933, i la de Quadragesimo Anno del 1931. A la dècada del 1930, en plena crisi econòmica mundial i d'ascens dels totalitarismes, aquestes encícliques van adquirir protagonisme en el si del debat social i polític europeu. Podien ser llegides com una mena de tercera via entre el capitalisme liberal, que la crisi del 1929 havia desacreditat profundament, i un comunisme que avançava com a alternativa radical i que l’Església considerava incompatible amb els seus principis. En aquell context turbulent, la recepció de la doctrina social catòlica va ser diversa i sovint contradictòria.

Alguns van interpretar Rerum Novarum com el fonament doctrinal d’un model social cristià que defensava la justícia laboral, el salari just i la intervenció de l’estat per corregir els abusos del mercat. La publicació de Quadragesimo Anno el 1931 va consolidar aquesta lectura. Amb un llenguatge diferent, Pius XI actualitzava el missatge de Lleó XIII, tot denunciant la concentració del capital i la deshumanització del treball. Rebutjava el socialisme col·lectivista i reafirmava la propietat privada com a dret natural, però subordinat al bé comú. Una de les propostes centrals de l’encíclica –l’organització corporativa de la societat en cossos professionals i intermedis– va obtenir una recepció ambivalent. Per als moviments catòlics democràtics, representava una alternativa moderna i equilibrada. En canvi, els règims autoritaris d’inspiració nacionalcatòlica, com Portugal o l’Espanya franquista posterior, el corporativisme el van llegir com una justificació doctrinal per a estructures jeràrquiques i pseudodemocràtiques. Compte, però, a l'hora de simplificar aquells temps. El 4 de juny de l'any 1931, el diari La conquista de Ramiro Ledesma, fundador de les JONS, duia en portada aquesta consigna: "¡Viva la Italia fascista! ¡Viva la Rusia soviética! ¡Viva la Alemania de Hitler! ¡Viva la España que haremos! ¡Abajo las democracias burguesas y parlamentarias!". Això està escrit el 4 de juny del 31: s'està referint, doncs, a la República Espanyola, no al molt posterior règim de Franco. L'estranya successió de visques i signes d'admiració eren llavors més coherents del que sembla avui. L'URSS i l'Alemanya nazi tenien en comú, entre moltes altres coses, el fet de rebutjar la democràcia parlamentària i el cristianisme.

És probable que per a moltes persones el Nadal de fa noranta anys, per posar una xifra rodona, no fos com els altres. A l'horitzó ja començava a albirar-se la tensió entre les democràcies liberals i els règims totalitaris de dretes o d'esquerres, i l'encíclica de Lleó XIII no encaixava amb cap de les dues. El cristianisme no passava per un bon moment, i això encara fa més meritori i visionari el Manifest d'Emmanuel Mounier del 1936, que avui en dia reivindica una certa esquerra. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, però, les coses van canviar radicalment. El maig del 1950, el francès Robert Schuman va proposar una unió comercial entre enemics recents, que va acabar sent la Unió Europea. Això no hauria estat possible sense la valentia de l'alemany Konrad Adenauer i de l'italià Alcide De Gasperi. El Nadal de 1950 va ser molt diferent del de 1940: els tres fundadors més rellevants de l'Europa actual eren catòlics practicants i veien la reconciliació europea com un projecte amb una forta inspiració ètica cristiana.

Interpretant potser amb una certa precipitació determinats fenòmens de la cultura popular, alguns creuen que aquest Nadal de 2025 està marcat per una suposada revifalla de l'espiritualitat catòlica. Si la salut ens ha acompanyat, ja en parlarem d'aquí a deu o quinze anys, d'aquesta revifalla. Hi ha fets que es compten per hores, o fins i tot per minuts; altres tenen un recorregut de mesos; altres, d'anys; finalment, n'hi ha que requereixen la perspectiva de dècades, o fins i tot de segles –Montserrat ha commemorat enguany el seu primer mil·lenni–. Això no significa que no estigui passant res. Està passant, i té molt a veure amb l'exhauriment d'un món que alguns joves, no sé quants, ja no perceben com a seu.