ABANS D’ARA
Opinió 04/10/2021

Sobre ‘Tres textos d’Arnau de Vilanova’ (2002)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

MIQUEL BATLLORI 2002
2 min
Sobre ‘Tres textos d’Arnau de Vilanova’ (2002)

De la recensió de Miquel Batllori (Barcelona, 1909 - Sant Cugat del Vallès, 2003) publicada a la revista Arxiu de Textos Catalans Antics (2002) sobre el llibre Tres textos d’Arnau de Vilanova i un en defensa seva, de Josep Perarnau (Facultat de Teologia, Barcelona, 2002). A partir d’aquest dimarts es fa a Barcelona la IV Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova.

[...]

Els qui ens interessem per les obres i les doctrines d’Arnau de Vilanova agrairem sempre al Dr. Josep Perarnau la cura i la limpidesa a donar-nos, gairebé sempre, uns perfectes esquemes de les sengles obres arnaldianes que ell edita -quasi sempre per primer cop- o estudia. Qualque vegada hom arriba a pensar que el mateix Arnau es meravellaria que els seus escrits resultessin tan ben estructurats. Bé es veritat, em penso, que hom podria dubtar si l’ordre lògic de tants esquemes procedeix del qui ens els regala o d’aquell gra de seny que Arnau té, après a les escoles com alumne o, més endavant, com a professor universitari de medicina a Montpeller. Quan hom passa, però, de l’esquema al text, hi trobarà un seny entrunyellat ben sovint amb la rauxa característica de quasi tots els espiritualistes apocalíptics de la tardana Edat Mitjana, sota l’influx immediat o mediat de Joaquim de Flore. [...] Josep Perarnau torna a proposar, entorn d’Arnau, la qüestió sempre oberta de la transmissió dels corrents espirituals -i no només dels espiritualístics- per via oral comunitària, més que no pas per via escrita, més individual -àdhuc quan l’escassedat de volums manuscrits obligava a lectures, i a comentaris, en comú. Per això hom es troba particularment colpit davant aguts aparellaments contradictoris, o complementaris, com el que ací es fa entre mestre Arnau i Ramon Llull -no es veu tant l’altre emparellament entre Arnau i Ausiàs, essent tan diferent el jo dels místics medievals, més o menys derivats de les Confessions augustinianes, i el jo dels primers humanistes i renaixentistes. Recentment hom ha remarcat que amb els estudis i les edicions arnaldianes del Dr. Perarnau l’arnaldisme ha començat una nova etapa, que hom podria anomenar arnaldisme teològic. Aquesta centralitat teològica de l’arnaldisme no ha plagut a tothom en el món dels estudis arnaldians. Algú l’ha titllada de restrictiva i resclosida, que pot remarcar només alguna lleu originalitat dintre la teologia joaquimita. Però cal recordar i remarcar que aquesta no fineix amb la baixa edat mitjana: reviscola els decennis del cisma occidental, penetra dins els corrents espiritualistes del primer Renaixement, s’estén al món protestant i al nou cristianisme iberoamericà, reviu en la contrarevolució del final del segle XVIII i del començament del XIX i continua viu en alguns grups de cristians utòpics, catòlics o no. En certs moments i llocs, la presència arnaldiana, generalment per via no immediata, és constant. Benvingut, doncs, aquest neoarnaldisme teològic. [...]

stats