Trias, Giró, Junqueras, Illa

Xavier Trias, president del consell d'alcaldes de Junts, ha dit al Cafè d’idees de La 2 Cat que renunciar a 4.700 milions d’euros per a Catalunya és "gairebé impossible". Un altre exconseller juntaire, Jaume Giró, també troba que s’ha de negociar aquest finançament. Però són els dos únics de la formació que ho han dit en veu alta. Els seus perfils són similars. Tinc coneguts de tots els partits, wokes i fatxes, que diuen que a “aquests dos” els votarien.

Trias i Giró són dos gats vells i, per tant, els gats joves faran bé de fer-los cas. Si en Trias i en Giró diuen que no es pot renunciar a la pasta, no hi renuncieu, que el populatxo no us ho perdonarà. Trias i Giró tenen la virtut de ser una marca pròpia per damunt del partit. Diria que Illa i Junqueras, favorables a agafar la pasta, són una mica el mateix. Són el tipus de polític de la vella escola, en el sentit bo. Un polític, per ser creïble, potser ha de tenir una certa edat i anar vestit amb corbata, no fer tuits enginyosos i punyents, i pensar que qui dia passa any empeny. Els veig, a tots quatre, com uns cowboys. Els justiciers del finançament. Batent-se en duel, barallant-se amb els seus, sent acusats de traïdors, i ells, a la vegada, dient als seus: “No orriolegeu, no orriolegeu, que perdrem bous i esquelles”.

Un polític, com un mestre, ha de traspuar una autoritat benevolent. Te n’has de poder riure, sí, però de la seva rectitud. Cal agafar la pasta com diuen els gats vells, pensar que és poca, sí, i que potser no arriba mai. Però feu-los cas, que saben el que diuen. La millor frase que sentirem avui: “És gairebé impossible renunciar a 4.700 milions d’euros”. Que m’ho diguin a mi, però traient uns quants zeros i tot, i veuran què contesto.