Què té a veure Trump amb Joan Sense Terra?

Londres. Visito la British Library, un temple dels llibres d’accés sense barreres, a tocar de les estacions de Sant Pancras i King’s Cross. El seu lema: "Oberta a tothom i d’ús gratuït". Conserva 170 milions d’obres. Mil anys de cultura en evolució. A la sala dels tresors s’hi exposen des de partitures i lletres dels Beatles fins a l’emblema polític del país, la Carta Magna (1215), escrita en llatí, el títol de la qual era Carta Magna Libertatum, és a dir, Gran Document de les Llibertats, el precedent de les Constitucions modernes.

Quines llibertats? De qui? Som al segle XIII i per tant no estem parlant de les llibertats del poble, però sí de les llibertats dels senyors contra el seu rei, Joan Sense Terra, un autèntic cretí, conegut per haver posat unes taxes impagables, per haver firmat a contracor la Carta Magna –i no haver-la complert, però firmada va quedar– i per ser l’adversari més temible de Robin Hood. Aquella Constitució, que marcaria l’esdevenir del país pels segles dels segles, amén, obligava el rei a respectar els procediments legals. A sotmetre’s a la llei! Sí, el respecte a la llei per part del més poderós. Això és exactament el que Trump, avui el més poderós, no fa, en el seu cas ni a les lleis dels EUA ni a les lleis i tractats internacionals.

Les dites constitucions catalanes medievals també anaven del mateix, de garantir els drets i llibertats davant del poder reial. Les nostres van ser finalment suprimides per l’absolutisme borbònic després del 1714, per Felip V, l’avantpassat de l’actual Felip VI. Les constitucions catalanes també es remuntaven al segle XIII: des del 1283 el rei no podia fer lleis generals al Principat sense el consentiment i l’aprovació dels eclesiàstics, cavallers i ciutadans que formaven la Cort General de Catalunya. Era un sistema pactista, de pacte entre els estaments. Els decrets o sentències reials eren d’ordre inferior a les constitucions, a les quals el monarca devia obediència.

Trump aspira a ser un governant absolutista. Vol fer el que li doni la gana, per damunt dels drets i llibertats (i obligacions) consagrades en la llei. Contra certa imatge impopular, les lleis no existeixen per fer la guitza a la gent, sinó que en realitat són –o haurien de ser– una garantia contra els abusos del poder. La justícia no sempre hi ajuda. I, esclar, feta la llei, feta la trampa. Però debilitar la llei normalment va contra els de baix. Perquè fer trampes no és tan fàcil, necessites diners per pagar bons assessors legals. És sabut que saltar-se impostos només està a l’abast de les grans fortunes.

Abans de la visita a la British Library vaig anar a la casa-museu de Sigmund Freud, que ja octogenari va fugir el 1938 de la Viena envaïda pels nazis, que cremaven els seus llibres i condemnaven les seves teories, i es va instal·lar a la capital anglesa, al tranquil i elegant barri de Hamstead, on moriria l’any següent. La seva filla Anna, també psicòloga, va seguir vivint a la casa familiar londinenca durant dècades. Freud també va ser víctima d’un governant milhomes i sanguinari, Hitler, que va vulnerar totes les lleis humanes i divines. Aquest tipus de personatges que consideren que no tenen límits de cap mena són altament perillosos. La llei (i la democràcia) són avorrides, incòmodes i imperfectes, però són les que ens permet una mínima convivència harmònica entre persones i interessos legítimament diferents. O això o la llei de la selva. La llei del més fort, que és el que Trump està tornant a imposar.

A la British Library hi havia grups d’alumnes de primària molt multiculturals, tots igualats per l’uniforme, obedients als mestres i als guies, uns senyors grans, amb corbata, que els tractaven com adults: "Gràcies per venir a visitar-nos, podeu tornar sempre que vulgueu. Feu tots un pas endavant i acosteu-vos, que us explicaré els meravellosos secrets que guardem aquí". El més gran i meravellós secret? Aprendre que, contra els poderosos autoritaris i incultes, els llibres protegeixen la nostra imaginació, la nostra llibertat.