Trump i la geopolítica 'proxy'
Molt sovint ens pensem que Donald Trump està “boig” i que les seves accions són imprevisibles i desconcertants, o fins i tot delirants, caòtiques i irracionals. Però aquestes etiquetes no ajuden a veure un patró força coherent rere unes intervencions cada vegada més agressives: debilitar els rivals de forma indirecta i assegurar uns guanys relatius per als Estats Units. Estem davant la geopolítica proxy.
Aquesta idea és una reinterpretació del concepte de “guerres proxy” que es va popularitzar durant la Guerra Freda, quan les grans potències donaven suport militar, econòmic o polític a governs afins en conflictes llunyans (a Corea o al Vietnam, per exemple). Així perjudicaven l’enemic, alhora que evitaven un enfrontament directe entre potències amb armament nuclear.
Podríem dir que la geopolítica proxy és la brúixola de la política exterior de Trump, tant en contextos de pau com de guerra. A través d’intervencions en tercers països busca essencialment debilitar les potències rivals i guanyar avantatge en matèria econòmica, energètica o militar. Així d’explícita és l’estratègia de seguretat nacional dels EUA, publicada el novembre passat: “Hem d’evitar que altres actors assoleixin un domini global [...]. Això implica treballar amb socis per contrarestar ambicions que posen en perill els nostres interessos”. No va de guanyar, sinó de derrotar els altres.
Els vuit acords de pau que Trump presumeix d'haver aconseguit no han aturat la violència ni han aportat estabilitat. Però aquest no era l’objectiu. Molts d’aquests acords busquen limitar la influència de les altres grans potències. Per exemple, en l’acord entre la República Democràtica del Congo i Ruanda, Trump s’assegura l’explotació de reserves minerals en una regió que majoritàriament dominaven empreses xineses; mentre que en l’acord entre Armènia i Azerbaidjan, qui passa a desenvolupar línies de ferrocarril, gas i petroli durant un segle són contractistes dels EUA, tot limitant la influència de Rússia i la Xina al Caucas.
El desig de Trump d’annexionar-se Groenlàndia no s’entén només com un capritx de grandesa, ni tan sols com un intent d’incomodar els aliats europeus, a qui veu empobrits i dependents. És, per sobre de tot, una oportunitat que permetria recuperar la posició de desavantatge davant de Rússia, l’única superpotència polar. Com narra el periodista Marzio Mian durant els seus viatges per les terres de gel, l’Àrtic té un valor incalculable per a Rússia: n’obté tot el capital energètic, comercial, miner i marítim, i hi guarda l’arsenal nuclear. Quan Trump declara que “prendre el control de Groenlàndia és necessari per evitar que Rússia o la Xina ho facin” no menteix ni delira. Simplement, exposa la seva geopolítica proxy, basada en acords coercitius amb tercers per fer contrapès i afeblir els seus rivals.
Les notícies que expliquen que Groenlàndia ha rebutjat acords amb la Xina per explotar els recursos de l’illa sota pressió nord-americana no són cap excepció en els darrers anys. Trobem notícies similars després que els EUA arribessin a un acord favorable per controlar l’estret de Panamà, o d’ençà de la intervenció a Veneçuela. Amb la captura de Nicolás Maduro, els EUA impedeixen que el petroli i altres recursos veneçolans viatgin cap a Pequín o Moscou. Com suggereix l’historiador Michael Klare, l’obsessió de Trump pel petroli no és tant per nodrir-se’n com perquè els seus competidors no ho puguin fer.
La guerra contra l'Iran també és un exemple clar. Mentre Israel pretén consolidar-se com el poder hegemònic de la regió, els EUA busquen debilitar un aliat valuós de Rússia i de la Xina. Des que els EUA van bombardejar l’illa iraniana de Kharg, la Xina no rep cru de l’Iran, i, amb el bloqueig d’Ormuz, tampoc no pot obtenir el de l’Aràbia Saudita ni el dels Emirats. Ja ho advertia l'estratègia de seguretat abans mencionada: "Volem evitar que una potència adversària domini l’Orient Mitjà, les seves reserves de petroli i gas, i els colls d’ampolla pels quals transiten".
La geopolítica proxy dels EUA embruta les relacions internacionals. Fa créixer la desconfiança, la traïció i el maniqueisme. I obliga a pensar en respostes diferents de les habituals. Per exemple, es poden posar límits als aliats i buscar acords que no vulguin perjudicar els rivals? Apel·lar al dret internacional sembla avui tan necessari com anacrònic i inofensiu. Però actuar de manera proxy només intensifica les tensions regionals i l’escalada militar en una cursa somnàmbula que recorda els preludis de la Primera Guerra Mundial.