La decisió de Trump que pot iniciar una guerra
Entre les ordres executives de més repercussió mundial que ha signat el president nord-americà Donald Trump, n'hi ha una que ha passat gairebé desapercebuda. A principis d'aquest any, Trump va atorgar unilateralment a les empreses que cotitzin en borsa als Estats Units el dret a violar els tractats internacionals sobre l'alta mar, soscavant així un sistema que els Estats Units van ajudar a crear, i augmentant la probabilitat d'un conflicte militar en els pròxims anys.
En concret, Trump ha donat llum verda a les empreses per iniciar l'explotació minera en alta mar més enllà de la zona econòmica exclusiva (ZEE) dels EUA. Fer-ho suposa una violació directa de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (CNUDM), un conjunt de compromisos que va costar molt negociar entre 1958 i 1982. Amb el propòsit exprés d'evitar guerres pels recursos oceànics, la CNUDM va establir l'Àrea, categoritzant el 54% dels oceans com a "patrimoni comú de la humanitat". Va ser, com va dir el llavors secretari general de l'ONU, Javier Pérez de Cuéllar, "potser l'instrument jurídic més significatiu del segle".
Mentre que el mar i els fons marins s'havien considerat tradicionalment un bé comú mundial, la CNUDM va concedir a tots els estats costaners zones econòmiques exclusives que s'estenien a 200 milles nàutiques de les costes. Va ser segurament la més gran operació de tancat de la història, ja que va convertir 138 milions de quilòmetres quadrats en propietat nacional. Gràcies al fet de tenir moltes illes, els Estats Units i França van ser els més beneficiats per aquesta fórmula arbitrària, i van guanyar cadascun més d'11 milions de km². La Xina, en canvi, en va obtenir 960.000.
Als Estats Units també li va anar molt bé en altres aspectes. Va obtenir el dret de navegació a les aigües de tots els països més enllà d'un límit costaner de 12 milles i, juntament amb altres països rics, es va assegurar l'accés als caladors dels països en desenvolupament. La Xina, que va liderar les negociacions en nom del G-77, va acceptar aquestes condicions a canvi d'un únic compromís dels Estats Units: la promesa de no iniciar l'explotació minera d'aigües profundes a l'Àrea fins que els països haguessin acordat un codi miner que inclogués salvaguardes mediambientals i un mecanisme de repartiment de beneficis. Aquest mecanisme és necessari per garantir que tots els països, inclosos els 44 sense litoral, rebin una part equitativa dels beneficis derivats de l'explotació del "patrimoni comú de la humanitat".
El codi s'havia de negociar al si de l'Autoritat Internacional dels Fons Marins (ISA, per les sigles en anglès), però els avenços han estat lents, en part perquè els EUA i altres països rics han insistit cínicament que qualsevol acord havia de reflectir un consens, no només un suport majoritari. Tot i això, la ISA pretén completar el codi en els mesos vinents, encara que els EUA deixin clar que no se sentiran obligats a acatar res del que s'acordi.
Irònicament, mentre 167 països i la Unió Europea han ratificat la CNUDM, els EUA s'han negat a fer-ho, tot i que han obtingut enormes beneficis de la convenció. Fins al retorn de Trump el gener passat, els EUA havien acceptat acatar les normes de la CNUDM, com és habitual en el dret internacional. I també s'ha aprofitat d'aquestes normes al màxim. Per exemple, el 2023 va utilitzar l'article 76 per afegir a la seva ZEE zones considerades pertanyents a la seva "plataforma continental ampliada". Així, ara els Estats Units reclamen 680 milles davant la costa del Pacífic i 350 milles davant la costa atlàntica, molt més que qualsevol altre país. La seva ZEE efectiva consta ara de 12,4 milions de km², tres milions més que la seva superfície terrestre total.
El que tenim, doncs, és que els EUA, no contents amb la més gran apropiació d'un bé comú mundial, i després de devastar els caladors dels països en desenvolupament durant més de quatre dècades, ara reneguen de l'únic compromís que van contreure a canvi d'aquests beneficis.
Importants publicacions com The Economist han expressat el seu suport a l'ordre de Trump, oblidant esmentar que la CNUDM va ser un acord negociat en què els països rics van obtenir avantatges considerables a canvi del compromís de compartir equitativament els beneficis si la mineria d'aigües profundes seguia endavant. Atès que es tractava d'un compromís jurídicament vinculant, argumentar que els Estats Units tenen "raó" en tirar pel dret equival a dir que tenen raó en incomplir el dret internacional.
Per si amb tot això no n'hi hagués prou, Trump també està posant en marxa possibles desastres mediambientals i geopolítics. Els científics marins adverteixen de manera aclaparadora que la mineria d'aigües profundes podria causar danys ecològics greus, destruint la biodiversitat, perjudicant poblacions de peixos vitals i perjudicant la capacitat de l'oceà per funcionar com el principal embornal de carboni del món. Tot i que la ISA exigeix a les empreses amb llicència d'exploració minera que facin avaluacions d'impacte ambiental, evidentment l'administració Trump no farà res semblant.
Els riscos geopolítics no són menys preocupants. Si els Estats Units reneguen de l'única concessió que van fer, per què altres països haurien d'acatar les moltes que han fet? La Xina, sobretot, es veurà obligada a respondre. Té cinc de les 31 llicències d'exploració concedides per la ISA i capacitat tecnològica per ampliar l'explotació minera. No s'arriscarà a permetre sense més que els Estats Units reclamin vastes franges del llit marí i els seus immensos recursos.
El primer punt àlgid serà la zona Clarion-Clipperton, una àrea de sis milions de km² al Pacífic amb milers de milions de tones de nòduls polimetàl·lics que contenen níquel, cobalt i altres minerals valuosos a una profunditat de fins a 4.000 metres. Si no s'anul·la, és gairebé segur que la violació de la CNUDM per part de Trump desfermarà una febre de l'or sense llei allà i en altres llocs, sense oblidar l'Àrtic, que s'està fonent. La possibilitat d'un conflicte armat és evident.
L'ordre executiva de Trump és extremadament imprudent. La comunitat internacional hauria d'exigir col·lectivament que s'anul·li. I no cal que la ISA s'afanyi a establir un codi miner que no respecti els objectius de la CNUDM.
Lamentablement, ja no podem confiar que els dirigents nord-americans facin cas de la saviesa dels seus predecessors. El 1966, el president Lyndon B. Johnson ho va entendre: "Sota cap circumstància [...] hem de permetre que les perspectives de bones collites i de riqueses minerals creïn una nova forma de competència colonial entre les nacions marítimes. Hem d'anar amb compte per evitar una carrera per apoderar-nos i mantenir les terres que hi ha sota alta mar. Hem de garantir que les profunditats marines i els fons oceànics siguin, i segueixin sent, patrimoni de tots els éssers humans".
Trump no hi està d'acord. Pel bé de la humanitat, la natura i la pau mundial, hem de cridar l'atenció sobre el perillós cicle que ha desencadenat.
Copyright Project Syndicate