A Trump ja li han agafat la mida
L’autoestima estratosfèrica del president dels EUA no es correspon amb la manera com el tracten els seus interlocutors. Potser li riuen les gràcies o li segueixen la veta, però això no vol dir exactament que li facin cas. Li han agafat la mida. Els seus constants canvis de posició l’estan debilitant. La gent sap que si se’l pressiona una mica, si se li regala l'ego amb algun gest aparent, el fan moure. Trump necessita presentar-se com l’aconseguidor, com el negociador exitós i infal·lible. És captiu de la seva addicció a l’èxit, de la flaca per exhibir-se al món com un triomfador nat a qui ningú se li resisteix.
Els resultats, tanmateix, són prou migrats. Ho hem vist amb els aranzels. De la pissarreta de bar gairebé tot està esborrat, diluït, fins i tot amb l’arxienemic de la Xina. Què en quedarà d’aquella bravata? També ho estem veient amb la guerra d’Ucraïna, a la qual havia de posar fi en qüestió de dies: Putin se l’està rifant. Ha aconseguit, certament, un acord per a les terres rares amb el més dèbil, Zelenski, però el rus se li escapoleix. I la guerra segueix. Europa també es resisteix a obeir i es prepara, no sense contradiccions i dubtes, per a un futur sense l’amic nord-americà. I al seu veí Canadà ja hem vist què ha votat la gent: el candidat anti-Trump.
L’estratègia de l’amenaça i l’orgullosa exhibició de la pròpia seguretat se li estan girant com un bumerang. La seva força comença a ser la seva debilitat. I no només en el terreny polític, també en l’econòmic. Els mercats no estan per a giragonses i inestabilitat. Les empreses necessiten previsibilitat a mitjà i a llarg termini, no un circ volàtil. El gegant dels supermercats Walmart, l’empresa minorista més gran del món, acaba d’anunciar que apujarà preus. La butxaca dels estatunidencs ho notarà.
Trump s’està revelant increïblement poc fiable. Com a president del país més poderós no deixa de tenir molta força, tant militar com econòmica, i per tant no deixa de fer por. Però amb això no n’hi ha prou. El poder s’ha de saber administrar. I ell l’està malbaratant amb arrogància. No és que el rei vagi despullat –perquè el poder el té–, és que va psicològicament disfressat amb un esperpèntic complex de superioritat que el seu entorn no aconsegueix domesticar. El fan rectificar sovint, però cada canvi ell el segueix presentant com una excelsa victòria: no s’adona del ridícul i la desconfiança que genera. La confiança, en política i en economia, per no dir que en tot a la vida, és sovint la clau de volta.
La confusió és la següent. En lloc de buscar que la gent confiï en ell –i per tant, en els Estats Units– pretén que se l’obeeixi, que li segueixi el dictat. Es dedica a emetre opinions d’una radicalitat i una cruesa inaudites, com si això reforcés la seva preeminència. El resultat és el contrari, els seus interlocutors ja han entès que el que diu és exagerat i que no passarà, ja saben que es farà enrere, fins i tot que proposarà coses contradictòries o que anirà d’un extrem a l’altre. Ara soc amic de Putin, ara de Zelenski. Ara ja m’he cansat dels dos; ara us torno a convocar...
La precarietat infantil del seu llenguatge també el traeix. Tot és collonut o tot és una merda. Amics o enemics. Amb mi o contra mi. Al reduir i simplificar tant els problemes i la realitat, a vegades fins i tot sembla que no sàpiga de què està parlant. Sí, comunica amb molta claredat i contundència, però paradoxalment fa dubtar molt de què comunica, de què vol realment. Es fa difícil per a tothom –per a governants, empresaris, periodistes...– mesurar les seves posicions, la seva estratègia. En definitiva, es fa difícil prendre-se’l seriosament.
El problema amb tot plegat és que no estem parlant d’un veí cregut, un tertulià fanfarró o un negociant caragirat. Estem parlant del president dels Estats Units, i cada paraula i decisió seves reverberen arreu. Estem parlant de l’home al capdavant de la nació que s’enorgullia de ser bressol de la democràcia i la llibertat. Estem parlant d’un líder que si fos de ficció no seria creïble i que ves per on és absolutament real i ens (des)governa a tots.