Trump: l’enfrontament i la concòrdia
El president Trump fa servir l’enfrontament polític no només com a eina per a l'estratègia negociadora.
Això va acompanyat d’una posició amenaçadora, sovint intel·lectualment insubstancial –per errors cabdals en els plantejaments–. Trump és contundent, però no sòlid en les seves propostes. Amenaçar Pedro Sánchez amb aranzels si no accepta el 5% de despesa en defensa, ignorant que aquests aranzels es discuteixen entre la UE i els EUA i no entre els EUA i Espanya... Per a Trump fer el ridícul no és problema: crea una nova realitat i oblida immediatament la passada. Si cal mentir per demostrar el que pretén, no hi té cap inconvenient. Per exemple, ningú sap si el programa nuclear iranià ha estat destruït o moderadament afectat (sembla haver-hi informes militars classificats que posen en dubte l’eficàcia del bombardeig nord-americà i israelià), però és igual, ell afirma que el problema ha desaparegut i, per als que el creuen, amb això ja n’hi ha prou. No es tracta de conèixer la realitat, sinó d’afirmar el que li convé i arribar a una conclusió que no és rellevant que sigui certa o falsa. “És certa perquè jo ho dic, i qui no em cregui té el meu menyspreu i la meva enemistat”.
Hi ha dues possibles maneres de gestionar aquesta realitat. La manera Rutte: afalagar-lo dient-li que és l’estadista més gran que ha vist i aconseguir que faci el que se li demana. La manera transaccional: “Et dono això si em dones allò”... i afalagar-lo també dient-li que “tu hi guanyes més que jo” (no fent-ho servir com una raó, sinó com un complement).
Com es tradueixen un sistema i l'altre en el cas d’Ucraïna?
El sistema Rutte d'afalagar sense contrapartida comporta el risc que l'afalac no sigui apreciat per Trump (no li ha costat aconseguir-lo, és fàcil oblidar-lo i el considera un èxit més en el seu rosari d’èxits polítics). Trump el que vol és satisfer Putin, per qui sent una especial veneració perquè és el que ell voldria ser i no és: el salvador de la pàtria. El principi que mena els dos dirigents, salvant les distàncies culturals dels EUA i Rússia, és el mateix: en un cas es vol aconseguir l'imperi polític i militar i, en l'altre, el comercial i militar.
El sistema transaccional porta a una fita concreta: no oblidar Ucraïna. Vols que augmentem el percentatge de despesa militar en el si de l'OTAN? D'acord, però avui el perill és Rússia, i per tant això ha de servir per aturar Rússia i protegir l'Europa de l'Est, Estònia, Letònia, Finlàndia, etc. És lògic. Es podria arribar a oferir que el material militar cedit a Ucraïna fos d’origen americà, finançat pels estats membres de l’aliança. La indústria de defensa europea té una capacitat de producció insuficient per a les necessitats de la guerra. Fins i tot per a un cervell tan allunyat de la racionalitat com el del president Trump, això es podria arribar a entendre.
La conclusió evident és que és millor el sistema transaccional.
Anem a un altre tema: hi ha un corrent d'opinió partidari d’aproximar la UE a Rússia. Tots els factors econòmics i polítics hi van a favor. Rússia i Europa són complementàries sobre una cultura comuna: el cristianisme. Rússia és una gran productora de matèries primeres que la UE no té i necessita: petroli, gas, metalls, productes agrícoles. Rússia té 17,1 milions de km² i 140 milions d'habitants; la UE, 4,2 milions de km² i 448 milions de persones. Rússia té tecnologia obsoleta i poc digitalitzada; la UE, tecnologia avançada. Rússia és una societat d’oligarques sense classe mitjana; la UE està basada en la socialdemocràcia. La UE és una democràcia consolidada malgrat excepcions –Hongria– i els valors estan lligats a la democràcia; Rússia és una autarquia sòlida i policial, on la discrepància no és tolerada –l'exèrcit i els valors militars són la columna vertebral de l'estat.
La diferència (i complementarietat) és evident, però que les dues potències s'aproximin, a curt termini, no és possible. Rússia vol recuperar el seu imperi i persegueix la dissidència. Ens trobem davant la mateixa dualitat estratègica que amb el president Trump. Podem ser complaents amb Rússia, acceptar que part d’Ucraïna passi a formar part de Rússia i la pèrdua de democràcia a Ucraïna, malgrat la voluntat del poble ucraïnès, que està lliurant una guerra des de fa quatre anys per aquesta raó. ¿Això portarà a una pau precària o a una pau estable i duradora? Precària. Hi ha un únic camí possible: donar suport a Ucraïna en la guerra amb Rússia i arribar a una pau estable que li permeti entrar a formar part de la UE. Per aconseguir-ho, és necessari que Ucraïna no perdi, és a dir, s’ha de mantenir l’enfrontament.
La conclusió és dura: per tenir la pau cal fer la guerra, perquè una de perduda contra certs poders polítics i militars portarà a més guerra. El pacte de Múnic de 1938 va suposar una cessió de les democràcies per aconseguir la pau i va portar a una guerra més devastadora. ¿Qui va fer més per la llibertat, Lord Halifax, que defensava l’“apaivagament”, o Churchill, que defensava que s’havia de fer front a Hitler? Avui la resposta és evident; llavors, no tant. Amb relació a Ucraïna, passa el mateix.
Somiar és lliure i fins i tot agradable, però sempre de resultat inútil. ¿Volem fer avançar la pau o dir paraules boniques i quedar bé?