Trump i la universitat: això només és el principi

El meu campus ha canviat força des que, fa tres anys, Ron DeSantis es va fixar l’objectiu d’eliminar la ideologia "woke" de les universitats de Florida. De sobte, els professors van començar a patir pel que podien dir i ensenyar. Hi havia qui començava a evitar termes com racisme. Una alumna em va explicar fa poc que si algú diu interseccional a classe, el professor li demana que no faci servir aquesta paraula.

Potser aviat passarà el mateix a totes les facultats del país. Tots hem sentit històries d’institucions d’elit que s’han encongit de por davant de l’escomesa de Trump contra l’educació superior. Us ho diu algú que sap de què parla: les coses podrien empitjorar, i molt.

Trump ha observat el que ha passat a Florida. L’arquitecte de les polítiques educatives del Projecte 2025 –dissenyat per la ultraconservadora Fundació Heritage– afirma que Florida “marca el camí” per a les reformes universitàries. Trump ja ha amenaçat amb retirar el finançament a les universitats que no purguin el llenguatge de tot el que ell considera woke. Ha exigit que es tornin a vigilar uns departaments concrets d’estudis regionals. Després potser provarà de prohibir, com s’ha fet a Florida, “l’activisme polític o social”. Podria retallar la protecció que ofereixen la titularitat docent i els sindicats del professorat. He vist com passava això al meu campus i sé el preu que s’ha pagat. Si l’administració Trump se surt amb la seva, puc pronosticar per pròpia experiència el que espera a les altres universitats.

Abans que DeSantis posés l’educació superior en el punt de mira, els professors de Florida podíem confiar que l’administració feia costat als nostres criteris professionals sobre el que havíem d’ensenyar als nostres alumnes. Manteníem debats oberts i complexos sense témer per les nostres carreres professionals. En una conversa en una de les meves classes, les alumnes van expressar la por que els feien els xiulets dels nois, i els seus companys els van donar una resposta ponderada, reflexionant sobre el seu comportament: una experiència instructiva per a tothom. Em fa l’efecte que avui aquesta conversa vulneraria una llei de Florida que prohibeix ensenyar a l’alumnat masculí que s’ha de sentir culpable per les accions d’altres homes.

Des de l’ofensiva de DeSantis he vist col·legues meus assetjats i investigats per abordar temes d’actualitat, fins i tot fora de l’aula. Aquest clima de por és precisament el resultat que busca el govern. Tant l’administració com el professorat practiquen l’obediència preventiva per impedir el més mínim indici de wokisme, cosa que ofega la mena de debats oberts i civilitzats que ajuden els alumnes a formar les seves opinions.

Un col·lega m’ha dit que ha deixat d’encarregar treballs sobre el linxament i l’evangelicalisme blanc per por que aquests termes disparin els senyals d’alarma. Una altra em va dir que ella mateixa s’autocensurava no només a classe i al campus, sinó també a les seves xarxes socials.

A alguns professors els han parat trampes. L’any passat un home que es feia passar per alumne va provar d’incitar els professors musulmans a criticar DeSantis i Israel. Jo vaig patir un incident semblant. L’octubre del 2024, el meu cap de departament em va cridar al seu despatx per dir-me que un presumpte alumne de la meva classe de religió i ciència s’havia queixat que jo havia parlat durant vint minuts d’uns candidats concrets, i també dels que jo votava i per què. Em vaig quedar garratibada. Això no m’havia passat mai, ni en aquella classe ni en cap altra; és antitètic amb la meva manera d’ensenyar. Per sort, el deganat em va assegurar que una sola acusació no demostrada no era prou motiu per a una acció disciplinària.

Aquesta acusació va sacsejar la confiança que jo creia que tenia en els meus alumnes, i això va ser molt pitjor que la por a la investigació. ¿Algun d’ells m’odiava tant que mentiria per ficar-me en un embolic? Al final, estic convençuda que qui va presentar la queixa no era un alumne de la meva classe, sinó un provocador. (Segurament no va ser cap casualitat que la denúncia arribés poc després que el meu nom aparegués en un article de Politico sobre els canvis al nostre campus.)

Aquell incident va fer miques la convicció que, si treballava bé i complia les normes, estaria fora de perill. Durant més de trenta anys a la Universitat de Florida, he ensenyat a milers d’estudiants, he escrit centenars de cartes de recomanació i he assessorat innombrables projectes de recerca. He publicat una dotzena de llibres i un munt d’articles, he guanyat premis de recerca i docència i he format part de nombrosos comitès universitaris. Però l’estat no confia en mi ni en la meva feina. Com puc animar els meus alumnes a plantejar-se preguntes difícils, a continuar investigant sigui quin sigui el resultat, quan em preocupa el que em podria passar si jo mateixa ho fes? I com puc complir les normes si ni tan sols l’administració de la universitat està sempre segura de com les ha d’interpretar?

Ensenyar és, sobretot, crear una comunitat a l’aula, una xarxa de confiança i curiositat que uneix alumnes i docents en un projecte intel·lectual compartit. La desconfiança, la por i l’autocensura fan impossible aquest projecte.

Arran de les recents mesures de Trump, l’atmosfera del campus s’ha tornat més tensa. Les seves ordres no amenacen només les humanitats i les ciències socials, sinó també el finançament de la recerca en STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). I mentre els agents d’immigració detenen i deporten estudiants estrangers, els alumnes del campus que no tenen la nacionalitat nord-americana (i fins i tot alguns de naturalitzats) acoten encara més el cap. 

Com DeSantis i abans Richard Nixon, Trump i el vicepresident, J.D. Vance, creuen que els docents són l’enemic. Volen que els nord-americans del carrer desconfiïn dels professors universitaris, que ens vegin com uns militants intolerants impulsats només per la ideologia política.

Ensenyar a estudiants universitaris ha sigut el millor regal de la meva vida professional. Estimo la meva universitat i els meus alumnes, i faig una bona feina. No m’interessa gens adoctrinar ningú. I el mateix es pot dir dels meus col·legues.

A tots els que penseu que els professors són l’enemic, us convido a passar una estona a les nostres aules. Potser descobrireu que, al capdavall, tots som del mateix bàndol.

Copyright The New York Times