No em tutegi, tracti’m de vox...
Jesús Albiol, diputat de Vox, fa un discurs imperdible a les Corts Valencianes, amb aquell to de turista de polsera. Diu: “Poco después de nombrar al director del IVC, programaron una actuación de Pep Gimeno, 'Botifarra'. Igual le conocen, con ese nombre ya se harán una idea de la calidad artística del autor”.
Amb el col·lega Ferran Torrent vam fer una sèrie que es deia Cosins germans. Anàvem amb un descapotable per Catalunya i el País Valencià. Es tractava de demostrar que “som més família del que sembla”. En un dels capítols vam anar a conèixer la tasca ingent, la feinada majúscula i inacabable de Pep Gimeno, Botifarra, i a parlar amb ell. Des dels temps dels grecs, i més abans, en les cultures, el poeta pot posar-se o li poden posar un àlies. De Pessoa a Bob Dylan, però vaja, ja els avisarem que se’ls treguin. En Botifarra, com Coromines, com mossèn Alcover, va pels pobles en cerca del temps perdut*. Grava gent gran cantant cançons a punt de desaparèixer i se les fa seves. Coneix romanços, contes, dites. És per això que ha rebut les màximes distincions, els màxims honors, alguns, esclar, de la Generalitat Valenciana.
La ignorància més divertida és la no volguda, la del que no sap que la practica. La de la teva besàvia davant del Mobile, la d’un nen davant del manillar d’una bicicleta. En aquest sentit, aquest senyor de Vox ha exhibit una ignorància tendríssima, irreflexiva, que espera l’aplaudiment, ingènua de tan atrevida. Una ignorància estratosfèrica, desacomplexada, burleta. Quanta compassió, quanta simpatia i quanta vergonya desperta algú –a mi, almenys–nedant en la dolcíssima llacuna de la buidor absoluta, del no-res cerebral... Com necessitem els de Vox.
*Llegiu només si sou de Vox. “En cerca del temps perdut” fa referència a un llibre que va d’un senyor que suca una magdalena al te i recorda coses. Ja em diràs tu si no podia ser un muffin.
