Ucraïna, la guerra sense fi

Els soldats ucraïnesos solen trobar inquietants les preguntes sobre el futur. Quan vaig demanar al capità Mikola Serga, que abans d’entrar a l’exèrcit treballava com a artista còmic, que descrigués la disposició de les tropes, va parafrasejar Viktor Frankl: “Els primers que es van ensorrar van ser els que creien que tot s’acabaria aviat, igual que els que es pensaven que no s’acabaria mai –va dir–. Els que aguanten són els que es concentren en la feina que tenen entre mans”.

L’home a la recerca de sentit de Viktor Frankl, publicat originalment a la dècada dels quaranta del segle passat, s’ha convertit en un èxit de vendes a Ucraïna en temps de guerra. És un dels llibres, juntament amb els manuals sobre finances i les novel·les, que el capità Serga ha fet arribar a les trinxeres com a part d’una iniciativa per mantenir la moral de la tropa.

Els soldats russos van creuar la frontera nord-est d’Ucraïna el febrer del 2022 i van anar cap a l’oest, en direcció a Kíiv. Durant les primeres hores de la invasió a gran escala, tot era una emergència. La vida quotidiana va ser brutalment interrompuda.

Aleshores semblava que havia passat una cosa tan impactant que sens dubte la resta del món vindria a ajudar-nos. La lliçó de l’any passat, per a bé o per a mal, és que el món no vindrà a salvar-nos. El president Trump ha deixat ben clar que la seva prioritat és una solució ràpida a la guerra, en els termes que pugui aconseguir, siguin quins siguin. Europa, que trontolla en la mesura que falla l’arquitectura de la seguretat transatlàntica, intenta trobar la manera de defensar-se d’una Rússia més obertament agressiva.

I, tanmateix, com més clar ha quedat que els ucraïnesos només podem confiar en nosaltres mateixos, menys angoixat ha semblat l’estat d’ànim del país. Anteriorment, l’ajuda que semblava que teníem a tocar era una decepció. L’acceptació que una gran part d’aquesta ajuda no arriba, o si més no, no arribarà aviat, ens ha esperonat a continuar enfortint les nostres pròpies estructures i la nostra capacitat per defensar-nos.

Vaig passar una gran part de l’any passat, com altres anys, viatjant per Ucraïna i parlant amb la gent. El que tinc clar és que aquesta guerra ja no sembla una interrupció; és, simplement, la realitat. Pot ser que l’exèrcit d’Ucraïna estigui esgotat, però també és el més bregat d’Europa. La línia del front, amb la seva pantalla partida de drons futuristes no tripulats i les trinxeres que recorden les guerres de principis del segle XX, pot semblar el futur i el passat alhora. Però només és el nostre present, l’únic que coneixem.

A l’agost, vaig ser a uns deu quilòmetres de la línia del front, viatjant en un vehicle que semblava que hagués sortit directament de Mad Max. El nostre camió, com els altres que circulaven a prop del front, estava envoltat de defenses improvisades per evitar la vigilància amb drons dels russos: xarxes casolanes, punxes dentades i carcasses soldades.

El perill de les carreteres va fer que ens endinséssim al bosc, on vaig passar la nit amb dues unitats de drons del Regiment d’Assalt Codi 9.2, que opera amb els Vampirs, drons desenvolupats a Ucraïna que poden transportar fins a una dotzena de quilos d’explosius al llarg de més de 15 quilòmetres.

Vaig conèixer un noi de 23 anys que responia al sobrenom de Legat i em va dir que havia deixat el màster en dret internacional a Kíiv el febrer passat perquè ja no creia en el dret internacional. I vaig parlar amb el Kapa, un treballador de la construcció de 32 anys de Khàrkiv que em va dir que s’havia allistat més o menys en el mateix moment perquè creia que era millor triar ell mateix quan entrar a l’exèrcit en lloc d’esperar a ser reclutat. (El Legat i el Kapa em van demanar que fes servir només els seus sobrenoms.)

Vaig preguntar quin material utilitzaven al front que provingués dels Estats Units. Van tenir dificultats perquè se’ls acudís alguna cosa. El Legat i el Kapa no devien saber si l'any anterior la situació era gaire diferent. Per a ells, aquesta era simplement la guerra d’Ucraïna. Cap dels dos esperava que s’acabés aviat.

Aquell mes, a prop de Pokrovsk, a Donetsk, també em vaig trobar amb el sergent Pavlo Vixebaba, de 39 anys, vegà, exactivista pels drets dels animals i poeta dels Minotaures, una unitat de morters que rep aquest nom informal pels laberints que els soldats han excavat entre les cases del poble per evitar els drons russos. (Els morters poden aturar un assalt durant 10 o 15 minuts, em va dir el sergent Vixebaba, i així donar temps perquè arribin els drons.) El risc de detecció era tan alt, va dir, que ni tan sols podien tenir gats per fer front als abundants ratolins, perquè els gats podien ser detectats mitjançant imatges tèrmiques i delatar els humans propers.

Més recentment, li van encarregar integrar sistemes robòtics terrestres a la unitat, cosa que va tenir un efecte transformador (obrir camins, fer arribar morters al front i desactivar mines), i el seu estat d’ànim va millorar. Tant en aquesta unitat com en d’altres, la tecnologia tenia una repercussió crucial en el camp de batalla, i permetia a Ucraïna plantar cara i fer sentir a Rússia el preu de la guerra.

A principis d’estiu vaig parlar amb Andrí Zagorodniuk, exministre de Defensa i ara analista de seguretat, que va descriure la línia d’acció d’Ucraïna com una “neutralització estratègica”, una visió militar a llarg termini per aconseguir que les operacions de Rússia siguin irrellevants. Dit d’una altra manera, Ucraïna busca maneres pragmàtiques i econòmiques de frenar les operacions russes i fer que les baixes de Rússia siguin prou significatives perquè finalment el president Vladímir Putin decideixi que, simplement, Ucraïna no val la pena.

Rússia envia onades de soldats a assalts frontals i assumeix un nombre de baixes esgarrifós, un estil de fer la guerra conegut com a picadora de carn. L’any passat, els progressius guanys territorials de Rússia van costar al Kremlin una quantitat enorme d’homes i material. Tot i que el sistema de reclutament a Rússia inclou bonificacions en efectiu substancials que es paguen als reclutes, això només serveix per mantenir el nivell de soldats al mateix ritme que l’índex de baixes estimat actual.

Encara que volgués, Ucraïna no podria emular aquesta estratègia. La seva població és molt més petita i no disposa de les immenses reserves de petroli i gas de Rússia. Però la diferència és més essencial: per a Ucraïna, la lluita és salvar vides. Sacrificar més vides de les que cal aniria en contra de la lògica mateixa de la guerra.

Pot semblar que el món mira la guerra de Rússia contra Ucraïna com si fos una pel·lícula. Quan l’atenció disminueix, hi ha una demanda d’un final –si no pot ser bo, doncs dolent–. Per als ucraïnesos, això no és cinema sinó la realitat. Durarà el que duri.

En una planta de canonades de Níkopol, una ciutat situada a l’altra banda del riu Dnipró, a menys de vuit quilòmetres de la central nuclear de Zaporíjia, controlada per Rússia, vaig preguntar a l’operari d’una grua, Ievhen Bilousov, quan creia que s’acabaria la guerra. La fàbrica estava envoltada de xarxes antidrons, les finestres cobertes per làmines metàl·liques plenes de forats de metralla, però la feina continuava.

La pregunta no tenia sentit, em va dir, “perquè tot depèn de com s’acabi la guerra, i no pas de quan”.

Copyright The New York Times