Ucraïna ja ha perdut la guerra
En el que portem de segle, en el món hi ha hagut 49 guerres, el 30% de les quals han acabat amb un acord de pau, el 38% encara estan actives i el 14,3% han acabat amb la victòria militar d’alguna de les parts. Les altres són guerres desactivades però encara no resoltes. Des de fa dècades, la tendència ha estat resoldre els conflictes armats amb una negociació i la signatura d’un acord de pau, cosa que sempre m’ha satisfet. Però en els darrers anys la tendència ha canviat, i comencen a proliferar les guerres que acaben amb la victòria d’una de les parts i la derrota de l’altra. És una tendència preocupant, i més en moments en què ha augmentat brutalment la despesa militar mundial i el comerç d’armes, i que torna a imperar el pensament militarista, en una nova guerra freda dominada per la paranoia de ser atacats.
Aquesta introducció és per repetir una cosa que dic des de fa més d’un any, a contracorrent, i és que la guerra d’Ucraïna fa temps que aquest país l'ha perdut. Rússia no perd terreny i més aviat sembla que n’està recuperant una mica, encara que sigui a costa de dotzenes de milers de vides (aquest conflicte és una autèntica massacre), amb més de cent mil soldats morts, i molts més de ferits (una sagnia fins al punt que no es pot parlar de guanyadors, perquè és una contesa summament cruel en aquest sentit).
M’he dedicat tota la vida a fomentar el diàleg per resoldre els conflictes, però no per això m’haig d’enganyar. Encara que només el 14% de les guerres acabin amb una derrota d’una de les parts, a parer meu aquest és ja el cas d’Ucraïna, que malgrat el suport militar i polític que ha rebut dels països europeus i dels Estats Units, no té capacitat per reconquerir els territoris que Rússia s’ha annexionat. Si les coses van així, el que no té cap sentit és continuar la guerra de desgast actual, amb més morts i sense que hi hagi una sortida.
De les reunions d'aquests últims dies entre Trump i els líders de Rússia i Ucraïna se'n pot extreure que el final d'aquesta guerra serà resultat de l'acord entre les dues grans potències –els Estats Units i Rússia–, que Rússia s'acabarà quedant amb gran part dels territoris que ja controla i que Ucraïna no entrarà mai a l’OTAN. Els Estats Units pressionaran Ucraïna, i també la resta de països europeus de l'OTAN, de manera que no tingui més remei que capitular per obtenir certes garanties de seguretat de cara al futur —en realitat, el que passa és que la guerra és també un gran negoci per als Estats Units: Trump ha dit que la seguretat d'Ucraïna en el futur serà competència d'Europa, que haurà de comprar armes als EUA per valor de 100.000 milions de dòlars—. Em sap greu dir-ho, però crec que aquest serà al final.
El que és més curiós, i al mateix temps patètic, és que Trump es posarà la medalla de la pau, i tot perquè ha estat capaç de trobar-se amb l’altra part, Putin, cosa que els líders europeus no han tingut la valentia de fer. Quan tens un conflicte, el primer que has d’intentar és d’anar a parlar amb l’adversari, una i mil vegades, en comptes d’aïllar-lo i tancar tots els ponts de comunicació. Fa més de dos anys que insisteixo en això, sense èxit, evidentment, i setmanes abans de començar la guerra, quan Rússia concentrava tropes a la frontera, vaig escriure a l’alt representant de la Unió Europea per a la Política Exterior, amb diverses propostes que incloïen fer un “pont aeri” entre Brussel·les i la capital russa.
No fer aquest tipus de coses, no entendre els motius de fons de l’altra part, obviar els errors històrics acumulats i no tenir propostes alternatives ens ha portat a la situació actual, sense sortides honorables per a Ucraïna, un país on la gent està molt cansada de tanta guerra i vol un acord que posi fi a tanta mort. Putin ho sap, i per això bombardeja contínuament Kíiv. Ucraïna, per tant, passarà a ser el vuitè cas d’aquest segle en què la guerra no acabarà amb un acord de pau, sinó per imposició de les grans potències.