06/03/2022

Ucraïna s’ha guanyat un lloc a la UE

5 min

Durant 77 anys, des del 1945, de tant en tant s’han comparat diversos personatges europeus amb Adolf Hitler. Durant 77 anys ha sigut una hipèrbole indefensable. Ni tan sols els genocides crims de guerra de l’antiga Iugoslàvia, tot i ser comparables amb els dels nazis per la seva naturalesa, van tenir les mateixes dimensions ni les mateixes conseqüències. Ara, però, aplicada a Vladímir Putin, la comparació sembla per primera vegada adequada, encara que no amb el Hitler de l’Holocaust, sinó amb el del 1939, el que va envair Polònia.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Veiem sense parar al mòbil, en forma de videoclips en directe, escenes de la Segona Guerra Mundial. La runa de les ciutats bombardejades. Nens assassinats i orfes. Desplaçaments de refugiats. I tot això es justifica amb una gran mentida que capgira la història: Vladímir Putin defineix com a desnazificació l’atac contra un president d’Ucraïna jueu, amb un avi que va lluitar a l’Exèrcit Roig contra Hitler. També és una mostra de desnazificació el míssil que ha caigut a Babi Iar, el lloc de les matances perpetrades pels nazis el 1941. Mentrestant, els ucraïnesos ens expliquen que s’enfronten a la mort per defensar la seva pàtria, la llibertat i Europa.

Amb l’admirable resistència que ha demostrat aquesta setmana, Ucraïna ja ha transformat la seva imatge a tot el món. No oblidarem mai els civils plantats davant dels tancs russos, l’“home del tanc” de Tiananmen repetit mil vegades. Ni els soldats de l’illa de les Serps, que van dir “Aneu a la merda” als invasors russos. Ni la humanitat dels voluntaris ucraïnesos que truquen a les mares russes per dir-los que els seus fills, soldats capturats, encara són vius: “Nataixa, ell està bé”. “Hi ha coses per les quals val la pena morir”, diu un advocat que participa en la defensa territorial de Kíiv en un webinari per Zoom organitzat a Oxford. És una frase de Václav Havel dels anys 80, però el que la diu ara podria caure mort demà.

Ucraïna ja ha fet un gran servei a la majoria d’europeus, que ocupen un lloc segur a l’OTAN, la UE o a totes dues institucions: ens ha obert els ulls, per fi, al món ple de perills en què ens trobem. La transformació de la política alemanya sobretot, i la ferma voluntat del canceller Olaf Scholz i del president Emmanuel Macron de construir una Europa dotada de les tres dimensions del poder -el militar, l’econòmic i el cultural-, tot això també ho devem als ucraïnesos i a la seva determinació d’oposar resistència a la guerra de recolonització de Putin.

Això és, doncs, el que Ucraïna ha fet per Europa. Què farà Europa per Ucraïna?

“Demostreu que de debò sou europeus”: així va arengar el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, els líders de la UE, amb un apassionat discurs adreçat al Parlament Europeu, improvisat i transmès per vídeo des d’un búnquer de Kíiv. El Parlament Europeu li va respondre amb una moció segons la qual les institucions de la UE “treballaran per” concedir a Ucraïna l’estatus de candidat que el president ucraïnès ha demanat en totes les converses mantingudes amb els líders de la UE durant la guerra, però “en funció dels seus mèrits”. Mèrits? Sincerament, ¿quin “mèrit” més gran hi pot haver que estar disposat a donar la vida per defensar valors fonamentals com la dignitat humana, la llibertat, la democràcia i els drets humans, recollits a l’article 2 del Tractat de la UE?

El president del Consell Europeu, Charles Michel, armat de valor, va respondre: “Analitzarem la petició d’Ucraïna”. “Que bé, gràcies per la teva gran solidaritat, Charles -diria potser el president Zelenski-, però potser em matarà una bala russa i vosaltres encara l’estareu analitzant”. El contrast entre el llenguatge d’aquestes dues Europes, l’Europa del procés burocràtic en temps de pau i l’Europa de la lluita existencial en temps de guerra, és molt fort. La comunitat política constitutiva d’Europa només pot donar una resposta a la petició explícita del president ucraïnès, ara assetjat: els líders de la UE han de dir que Ucraïna -que lluita ara per defensar els valors europeus- serà immediatament acceptada com a candidata a entrar a la UE. Ho haurien de fer la setmana que ve a la cimera de Versalles, amb la qual cosa es conferiria a “Versalles” un nou significat simbòlic, allunyat dels punitius tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial.

Hi ha motius a curt i a llarg termini per fer aquest pas extraordinari. En primer lloc, els països europeus ho poden fer sense haver d’entrar en guerra amb Putin. El fet que Zelenski continuï plantejant el tema demostra la seva importància.

Hauríem de fer tots els possibles per ajudar els ucraïnesos en aquest combat. Però si no hi ha un cop d’estat al mateix Kremlin o si Putin no es veu obligat a canviar de rumb, hipòtesis que semblen poc probables, la crua veritat és que segurament cap dels dos bàndols podrà guanyar aquesta guerra. Els ucraïnesos mai permetran que Rússia s’apoderi del seu país. Lluitaran des de la insurgència amb fusells, però també amb innombrables actes de resistència civil, als carrers, als camps i als turons. Però no són capaços de derrotar militarment l’aclaparadora força bruta de la Rússia de Putin.

Per tant, tard o d’hora, arribarà aquell moment, execrable des del punt de vista moral però necessari, en què algú haurà de seure a negociar la pau amb els representants d’un criminal de guerra. Si el president Zelenski està disposat a acceptar un estatus neutral per al seu país, com ja ha insinuat, encara que només sigui per a un període determinat, haurà de poder esgrimir algun fet de gran importància històrica que demostri al seu poble que el seu sacrifici no ha sigut en va. L’inici del procés d’entrada a la UE podria ser aquest fet. Només els ucraïnesos tenen dret a fer aquesta dolorosa crida, però hi ha d’haver una oferta dels líders europeus. Se sol dir que en els seus orígens la UE va ser un projecte de pau. Que torni, doncs, a contribuir a la pau.

El camí real per a la incorporació a la UE duraria molts anys i hauria de superar molts obstacles. Només cal que els ho pregunteu als països candidats dels Balcans occidentals. Però el procés d’adhesió, prolongat i exigent, com ha de ser, constituiria un marc en què els ucraïnesos podrien continuar treballant en temps de pau per construir una democràcia europea forta i pròspera, i a la qual voldrien tornar els milions de refugiats ucraïnesos que ara fugen cap a Occident.

I ja per acabar, no podem oblidar que, a llarg termini, això voldria dir que el Kremlin haurà de renunciar algun dia als deliris putinians de reconstruir l’Imperi Rus. Si ocupés Ucraïna, Rússia encara seria un imperi. En canvi, alliberada de la càrrega d’oprimir altres pobles, Rússia pot emprendre el llarg camí per convertir-se en un gran estat nació europeu, amb una relació especial amb la UE i l’OTAN, i no en una satrapia de la Xina.

En efecte, si la UE no pren una decisió valenta, les capitals de l’Europa Occidental només envien un missatge als europeus assetjats a Kíiv i Khàrkiv: “Gràcies per la vostra heroica lluita, que ens està ajudant a crear una Europa més unida i més forta, però vosaltres no hi teniu cabuda”. En un moment com aquest, de repte existencial, Europa s’hi podria esforçar una mica més.

stats