Unamuno, el del màuser

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsFa pena que un don Miguel de Unamuno, que amb tanta simpatia participa d'aquell odi contra la bêtise que abrandava a Flaubert, digui, en parlar del nostre problema, coses dignes de la raó social Buvard et Pécuchet. La seva darrera escomesa des de la tribuna de l'Ateneu de Madrid és d'una nerviositat senil. Ha reproduït, naturalment, els tòpics que li han servit tota la vida per sacrificar els sentiments d'injustícia als impulsos cesaristes i per propugnar davant el problema català solucions que s'avergonyiria d'aplicar a qualsevol altre ordre. Entre aquests tòpics, no ha faltat el dret de conquistar Espanya i fins Amèrica que el senyor Unamuno concedeix, galantíssimament, als catalans. Però -i aquí ve la part grotesca de la seva galanteria- el senyor Unamuno ens nega tots els mitjans adequats per a aqueixa conquista: ni els nostres diners, ni les nostres escoles, ni el nostre poder públic, ni la nostra acadèmia, ni el nostre laboratori; sols el geni privat en una època com la nostra de socialització i d'estatisme. Vol que els catalans, sobre el desavantatge de tenir una tradició política interrompuda, tinguem encara la contrarietat de lluitar perfectament nus i inermes contra un Estat armat fins a les dents. Tanmateix, el senyor Unamuno abusa. Ja renunciem a lluitar com en els matchs de boxa, on es pesen prèviament els adversaris per assegurar-se que pertanyen a la mateixa categoria. Però no ens sembla gens cavalleresc que el bescantador de l'Europa grassa i científica, l'admirador del berber ferreny i indòmit, ara es reservi tots aquests elements d'aglutinació i de nacionalització que ha inventat l'home blanc per assimilar pobles mal armats o somnambúlics. De més a més, del màuser moral que maneja amb tanta ufana, don Miguel vol assegurar-se el màuser material amb tots els carregadors ben proveïts.