Ungles

Així com fa un temps es van posar de moda les botigues de cigarretes de vapor, que ara ja han desaparegut, tinc la sensació que s’ha iniciat, lentament però ferma, les botigues de “fer ungles”. Són petitetes, tenen un taulell llarg i, a la paret, lleixes estretes de potets d’esmalt. Hi ha les xineses, on solen atendre dones però també homes, i et fan aquesta tècnica que es diu –no sé si es deu escriure així– shelag, i les autòctones. A les autòctones et diuen que les xineses fan servir una pintura que et fa malbé les ungles. A les xineses, et diuen que les autòctones són més cares. Es veu que està de moda, ara, pintar totes les ungles del mateix color menys una, d’un altre. Mentre es consoliden les botigues d’ungles, neixen unes altres botigues que entenc que aviat també es consolidaran: les de “cosmètica coreana”.

L’altre dia vaig entrar en una botiga d’ungles. Al final de tot hi havia una dona que s’estava fent “els peus i les mans”. Tenia els peus en una mena de palangana sofisticada i dues noies li llimaven les mans. Enraonaven. Ella els explicava, del tot abandonada, que havia tingut un matrimoni desgraciat. Que el seu pare, que era molt savi, ja li havia advertit que allò no aniria bé i ella sempre se’n va recordar, de les paraules del pare. Reien i s’exclamaven, i jo, també abandonada –em va semblar meravellós l’efecte de la llima als palpissos– escoltava amb tot l’interès. Canviaven de tema segons el que anaven fent. Ara el color de l’esmalt, ara el peça de l’exmarit, ara si t’agraden rodones o quadrades, ara hauria hagut de marxar abans de casa.

Van ser quinze minuts. A fora, hi havia la moció de censura de Múrcia, la vacunació de la Strazéneca, la formació de govern a Catalunya, l’obertura comarcal... Allà dins, tot i res.