La unitat dels catalans

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEn el darrer número de La Veu aparegut a Perpinyà dèiem com la unitat dels catalans era el principi cabdal de la política reconstructiva que Catalunya necessita en l’actual moment. I apuntàvem que en el joc polític normal d’una democràcia els diversos nuclis representatius de l’opinió a casa nostra devien inspirar-se d’una voluntat de transacció per arribar a la finalitat comuna que és el triomf de la nostra causa nacional. Unitat dels catalans. El mot ha esdevingut un lema. I els homes autoritzats dels partits polítics catalans en parlen en abundància. [...] Però quan tots plegats parlem d’unitat dels catalans entenc jo que ipso facto els problemes més candents de la política del nostre poble queden plantejats. I per ara no he vist que ningú ataqués la qüestió de front, com si el problema fes por. No. Cal sortir d’aquesta indecisió i amb tot el patriotisme, amb tot el coratge que nostre amor intens per Catalunya ens ha de donar, cal que l’afrontem i que tots plegats estudiem els fets, les causes i les solucions. Sense estridències, amb aquella serenitat que la defensa d’un gran ideal ens obliga a tenir, amb el propòsit ferm de no fer ni personalismes ni política de partit. El moment és massa greu i les conseqüències en serien massa funestes. A Catalunya existien l’any 1936 dos nuclis d’opinió organitzats políticament que sumats tots dos donaven gairebé la totalitat de la població electoral catalana: l’Esquerra Republicana de Catalunya i Lliga Catalana. Existien altres partits polítics minoritaris, però es pot dir que l’antagonisme polític de la massa catalana era representat per la Lliga i l’Esquerra. [...] Doncs bé, el sector que en les darreres eleccions era a la dreta de les esquerres, o sigui la Lliga, va tenir en tot el territori català un nombre de vots que igualava o depassava el 50% dels votants. Aquesta massa de ciutadans catalans separats físicament dels altres pels fets de la guerra civil, a l’esclatament de la qual cap català no va deliberadament contribuir, es troba actualment a Catalunya. I heus ací on el problema de la unitat catalana planteja una realitat transaccional. El poder polític legal de Catalunya, el que representa les institucions legals de la Generalitat de Catalunya i del Parlament Català, la vigència de les quals ningú podria discutir, es troba a l’exili; la massa que formava “l’oposició” dintre del Parlament i per tant a l’òrgan executiu que n’era el Govern, és a Catalunya. I en aquest cas la importància de “l’oposició” cal mesurar-la no a través dels diputats que unes eleccions majoritàries van atorgar-li sinó, en realitat, a través dels votants que aquests diputats van tenir. [...] La separació física que de fet existeix cal que sigui superada. [...]