Vargas Llosa, reaccionari i tolerant
La mort recent de l'escriptor Mario Vargas Llosa actualitza un tema recurrent en la història de la cultura: el discutit i probablement també discutible vessant ideològic d'un autor de ficció (o pintor, músic, cantant, escultor, etc.) en contraposició a la categoria i bondat unànimement consagrada de la seva obra. Davant de situacions com aquestes, l'acord és complicat, sempre segons el prisma ideològic o polític des del qual es miri. Un exemple. Vam llegir Viatge al final de la nit, de Louis-Ferdinand Céline, i vam quedar corpresos per una mena de miracle estètic, pel que ens revelava de les guerres i sobretot per com ens ho revelava. Però un dia vam saber que Céline havia destacat com un ferotge antisemita en plena ocupació nazi. El dilema va sorgir de seguida: ¿havíem de continuar llegint-lo o no? Hi va haver qui el va cancel·lar i qui no. Qui escriu això va pertànyer als primers. Però ningú no pot negar, ni jo mateix, el tomb que va patir la llengua francesa a partir de la poderosa i subversiva escriptura de l'escriptor francès.
Aquests dies se'ns planteja una cosa semblant amb Mario Vargas Llosa, encara que no hem de perdre de vista l'enorme diferència entre Céline i l'escriptor peruà, pel que fa a les tràgiques conseqüències directes i indirectes que van tenir els missatges ideològics respectius. Céline va col·laborar indirectament amb l'extermini dels jueus, com a mínim a França, i Vargas Llosa, com a molt, va encoratjar sense dissimulació, mitjançant els seus articles en premsa, la insensible deriva neoliberal del món capitalista, a més d'una falta absoluta d'empatia lingüística respecte a les llengües indígenes del seu propi país, i ja no diguem en relació amb el català, que va llegir i sentir durant la seva estada a Barcelona. (Curiosament, l'escriptor no va deixar mai d'afirmar que el seu llibre de capçalera en aquell període barceloní va ser el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell).
Políticament, Vargas Llosa ha estat un reaccionari, fregant gairebé posicions ideològiques d'ultradreta. ¿Per això no s'ha de llegir la seva obra narrativa i assagística? Jo crec que, malgrat tot el que he comentat, s'ha de llegir Vargas Llosa. A Karl Marx també el van assaltar en el seu moment seriosos dubtes sobre la vigència moral i política de l'obra literària d'Honoré de Balzac. Sempre va tenir clar que Balzac no podia ser sant de la seva devoció, atesa la seva condició de consumat monàrquic. No obstant això, el va llegir i va deixar escrit a les seves cartes i comentaris al seu amic i col·lega Friedrich Engels que Balzac retratava com ningú en el seu temps les contradiccions de la societat francesa. Marx mai no va deixar de llegir Balzac, sabia que era en la seva obra on millor es podia conèixer el comportament d'un avariciós burgès i d'on es podia extreure valuosíssimes conclusions sociològiques, a més d'estètiques. Amb l'obra de Vargas Llosa ara passa una cosa força semblant. És en la seva obra on veurem el Vargas Llosa més progressista, més compassiu, més incisiu en la descripció de les patologies de la societat capitalista, en alguns passatges de la seva obra és fins i tot feminista (llegiu sobre això El Paraíso en la otra esquina). Mario Vargas Llosa és l'exemple més lapidari de la tolerància narrativa. Fa uns anys, quan es va posar de moda la massiva lectura de la saga Millennium, ell va ser un dels pocs autors consagrats que va defensar Larsson a capa i espasa. El va defensar amb arguments estrictament narratològics, i va abundar en el caràcter substancialment d'entreteniment que no ha de perdre mai la novel·la, seguint la mateixa idea que Cervantes tenia de la ficció. En contraposició flagrant amb la seva intolerància ideològica, Vargas Llosa va encoratjar sempre la tolerància estètica.
Mario Vargas Llosa ha estat l'exemple més meridià d'una intel·ligència de primera classe, segons la va definir Scott Fitzgerald al seu llibre Crack-up: “La prova d'una intel·ligència de primera classe és la capacitat per retenir dues idees oposades a la ment al mateix temps, sense que això la desautoritzi”. Dit això, sempre serà legítim que algú decideixi no llegir l'escriptor peruà per les seves idees polítiques. Hi tindrà tot el dret.