El vas, el foc i l'escola
“L’educació no és omplir un vas, sinó encendre un foc”
Plató, La República (370 aC)
Que el desconcert social és gran te n’adones quan la mateixa angoixa sobre el futur es manifesta en sectors molt diversos. Empreses periodístiques o fàbriques de frontisses es pregunten el mateix que la principal institució, l’escola: què hem de fer per adaptar-nos a una realitat accelerada que va molt més ràpida que la nostra capacitat d’adaptació?
Aquesta setmana he tingut l’oportunitat d’escoltar alguns docents i experts en una jornada per repensar l’escola organitzada per la Coordinadora Catalana de Fundacions. Una de les conclusions importants és que els experts no demanen principalment diners. Demanen temps en una espècie de reivindicació d’espai per poder pensar com canviar les coses per adaptar-se a noves necessitats educatives i laborals i a noves eines com la IA, que estan en mans dels professors i també dels alumnes i canvien l’aproximació al coneixement.
Els temps són tan desconcertants com fascinants. Mai havíem tingut tanta informació, ni tan poca certesa sobre què fer-ne. La tecnologia obre totes les portes, però també ens ha deixat, sovint, sense un rumb clar i uns objectius compartits. Malgrat tot, enmig d’aquesta acceleració i del soroll que desprèn, l’escola continua sent un dels últims espais on encara és possible el silenci i la construcció d'una bombolla per treballar l’únic realment imprescindible: el pensament crític.
La cruïlla on es troba avui l’ensenyament mostra el que el catedràtic Jordi Riera anomena tres grans desencaixos. El primer, el de la inclusió: volem abraçar tothom, però sovint ens falten braços. L’escola proclama la inclusió, però els mestres se senten desbordats per la falta de recursos, temps i suport real. El segon és el desencaix tecnològic: la velocitat dels algoritmes supera la reflexió pedagògica. Hem respost amb prohibicions, però el repte no és aïllar-nos de la tecnologia, sinó educar en el seu ús crític i humà. I el tercer és el desencaix del mestre, atrapat entre la vocació i la burocràcia, entre la passió per educar i la pressió constant del sistema.
Malgrat aquests desencaixos i potser algun altre relacionat amb la formació dels docents, emergeix una nova escola. No és la que resisteix, sinó la que persisteix: la que s’adapta sense perdre l’essencial, que és el pensament crític basat en el coneixement i l’experiència, la creativitat i el vincle.
En paraules de David Bueno, doctor en biologia expert en genètica del desenvolupament, "l’educació inspiradora és l’únic camí per fer realitat les utopies", i insisteix en salvar tot el que sí que funciona. Bueno defensa una escola que aprengui de la neurociència. Per exemple, com explica a l’ARA, la creativitat és el resultat de la col·laboració entre diferents xarxes neuronals del cervell i "saber que la creativitat depèn de la interacció entre xarxes i neurotransmissors pot ajudar a dissenyar entorns educatius i de treball que la potenciïn. Per exemple, alternar moments de concentració i d’esbarjo mental, com passejar o deixar que la ment divagui, uns principis que la psicologia i la pedagogia ja havien intuït, però que ara la neurociència comença a explicar".
Amb joves i nens sota el bombardeig dels estímuls sense filtre, per a Josep Maria Lluró, director de l’Escola Montagut, el desafiament de l’escola és "educar el desig" i acompanyar a evitar el mal entre les persones i ajudar a comprendre el món.
Per a Caterina Calsamiglia, líder del grup de Ciències Socials Computacionals del Barcelona Supercomputing Center, la clau es diu temps. Les solucions globals no arribaran, potser ni existeixen, i l’important és tenir temps per buscar solucions parcials i fixar-se en el procés, en el camí.
Potser cal trencar consensos per crear-ne de nous sobre ràtios, currículums adaptats a l’època o les capacitats per fer de mestre. Des de l’Escola Vedruna, Montserrat Jiménez demana parlar menys de ràtios i més d’una "educació més humana, qualificada i equitativa".
El debat sobre l’escola és infinit, però en un país de reformes contínues també sembla que tingui forma de bucle. Parlem de l’escola, però sovint parlem més dels mestres i les seves condicions que de com volem que els alumnes surtin de les aules. Avui, en plena revolució de la intel·ligència artificial, no es pot ajornar el debat, però sobretot no es pot ajornar l'objectiu d’encendre el foc del qual parlava Plató. Els nostres joves viuen un nou món que bàsicament els exigeix sentit crític i aprendre a pensar.