Velles Noves Generacions
El fins ara secretari general de les joventuts del PP, un sagal anomenat Carlo G. Angrisano, ha deixat les Noves Generacions peperes per passar-se a Vox, com podeu llegir en aquest diari. No us penseu que Angrisano, un jove que té l'aspecte rubicund propi de cert jovent conservador, hagi pres aquesta decisió per un càlcul d'interessos. Ben al contrari: ho fa empès per la decepció que li causa el partit en què va militar fins a finals de la setmana passada: “Jo era un de tants espanyols convençuts que el Partit Popular havia de protegir el millor del nostre país”, es lamenta en un missatge fortament sentimental publicat a les xarxes. Ara, però, comprova que el PP ha deixat de representar els valors pels quals es va afiliar al partit, a saber: “Amor a Espanya, a la seva identitat, a la seva història, a la seva llibertat i a la dignitat del nostre poble”. I percep, en canvi, que Vox sí que representa tot aquest ideari, que, segons Angrisano, ara es veu “trepitjat pel separatisme” (no s'ha assabentat que el separatisme es dedica a trepitjar-se a ell mateix). El ja ex secretari general dels joves del PP veu que hi ha “idees fermes” i “principis inamovibles” a Vox, que, per cert, és el partit pel qual actualment és eurodiputat el seu tiet Juan Carlos Girauta, que abans havia estat al PP i a Ciutadans, i, de jove, al PSC. Seguint la tradició familiar trànsfuga, i com a catalans de profit, quan acabin amb Vox potser poden entrar, plegats, a Aliança Catalana.
Sense adonar-se'n, Angrisano anticipa el que fa l'efecte que tornarà a succeir diumenge vinent a les eleccions de Castella i Lleó, uns altres comicis que amb tota probabilitat tornaran a acabar amb un PP encara més dependent de Vox i més entregat que mai a l'extrema dreta. La seva fugida també és indiciària d'un fenomen que es reprodueix arreu d'Occident: com els partits del centredreta tradicional (hi hauria molt a discutir sobre l'adscripció, o no, del PP a aquest espai ideològic) han afavorit l'auge de les extremes dretes a força d'imitar-ne, o adoptar-ne, el discurs i les propostes.
El cas del PP i de Vox –el cas de la dreta espanyola– és diferent: Vox no deixa de ser una excrescència del PP, i les “idees fermes” i els “principis inamovibles” són els mateixos en els dos partits, digui el que digui Angrisano. El que és curiós és que al PP acomiadin qui fins ara ocupava un lloc tan prominent en la seva organització (i aspirava, per tant, a fer carrera dins el partit) tractant-lo de curt i de gandul: en concret, han ironitzat que la marxa d'Angrisano no és “una fuga de cervells” i que “ara sabrà què és treballar per cobrar”. Tenint en compte que el finançament dels partits, a l'estat espanyol, es manté dins la màxima opacitat, cosa que només vol dir que en gran manera els paguem els contribuents, la pregunta és: quants en tenen, d'aquests? Pot ser que la major part de la cúpula del partit sigui descriptible en els mateixos termes?