La veritat i la democràcia

JOAN MAJÓ
JOAN MAJÓ

Hem acabat el cicle de diàlegs que organitza la Fundació Ernest Lluch sobre els punts al voltant dels quals s’estructura aquest article i de la seva gran influència en la qualitat de la democràcia. Per altra banda, hem viscut recentment noves experiències sobre els problemes creats per decisions polítiques inesperades, com el Brexit o l’elecció de Trump, però aprovades “democràticament”, d’acord amb les legislacions vigents arreu. Val la pena, doncs, aprofundir-hi una mica més.

1. Veritat. Començo per la veritat científica, que té dos nivells diferents de certesa segons si parlem de ciències naturals o socials. Si des del balcó tires una pedra amunt, segur que caurà avall; i si apuges el preu d’uns productes de consum, baixaran les vendes. Però en aquest segon cas no hi ha la mateixa certesa; pot ser que no baixin. Penso en les polèmiques que hi ha entre economistes de prestigi sobre les millors receptes proposades per sortir d’una crisi basades en convenciments divergents sobre el funcionament de l’economia. Cal, per tant, tenir una certa precaució amb algunes lleis de les ciències socials, com també en les descripcions de la realitat. Això no vol dir, ni de bon tros, acceptar el relativisme, però tampoc es pot admetre cap tipus de dogmatisme. A la UE ho hem patit els darrers deu anys, i ens ha fet molt mal.

2. Percepció. És sabut que en les ciències físiques, i sobretot en dimensions atòmiques, el que es pot observar no és mai la realitat en si sinó la realitat modificada per la intromissió dels aparells de mesura que permeten observar-la. Això passa també en el món real: les característiques i els comportaments dels éssers vius poden ser molt diferents en cas que siguin observats o consultats. Les respostes que dones a una enquesta sobre el que has votat o penses votar poden no coincidir amb el que has fet o faràs en secret... En tercer lloc, a causa de les característiques psicològiques, religioses o culturals, fins i tot sense intenció d’enganyar, no tothom té la mateixa percepció d’una mateixa realitat. És molt difícil que tothom estigui d’acord sobre si un comportament és delictiu o no; o sobre on comença i on acaba la violència. Ho estem vivint intensament aquests mesos.

És molt clar que aquesta dificultat s’agreuja quan s’hi afegeix una voluntat de descriure la realitat a partir de prejudicis o intencionalitats prèvies, com estem veient en tants llocs. La percepció, en aquest cas, es transforma en mentida.

3. Credibilitat. Tot això em porta a concloure que la veritat i la realitat existeixen, tant en les lleis científiques com en les descripcions del que passa; però que quan escoltes les segones, gairebé tant important com el que es diu és qui ho diu. La credibilitat de l’origen d’una informació o el rigor i la independència de qui la distribueix són claus. Des d’aquest punt de vista, el funcionament d’una societat democràtica depèn molt del paper d’intermediació entre emissors i receptors que puguin jugar algunes organitzacions independents i responsables. Entenc per responsables que puguin ser valorades i acceptin ser sancionades quan fallin.

4. Opinió. Molts mitjans de comunicació tradicionals, a través dels seus mecanismes de confirmació i de contrast, han jugat, en més o menys grau durant els darrers anys, aquest paper. Però l’increment extraordinari de la connectivitat i la seva bidireccionalitat (tothom pot rebre i emetre) ha augmentat la transmissió d’informació per altres vies, per molt que ells també s’hagin fet presents a internet. Molts conserven segurament la voluntat del rigor, però la importància de les xarxes ha fet canviar profundament el panorama.

La funció “informativa” dels mitjans tradicionals s’ha anat reduint, perquè molts ciutadans s’informen per altres mitjans. Això ha fet que hagi anat agafant més espai la dimensió d’opinió; opinió ben legítima però que massa sovint ha contaminat la informació, a través de les percepcions diferents o de les falses veritats.

Molts mitjans privats han patit una reducció d’ingressos i s’han vist obligats a canviar els sistemes de finançament, i això va afavorint la formació d’un espai de “bombolles” en les quals el lector s’informa i va creant la seva opinió a través del “seu” mitjà, cosa que reforça les seves pròpies conviccions i fa més difícil la circulació d’informació transversal i d’opinió plural. Els mitjans públics, que podrien haver estat un element que evités aquest perill, han evolucionat en un sentit similar. En graus molt diferents, és cert, però la gran majoria estan massa controlats pels diferents governs, i no són una eina al servei del conjunt social.

5. Regulació. Es fa necessària i urgent una nova estructuració del sector de la informació per evitar que aquesta informació sigui només el resultat de la voluntat dels grans poders empresarials i financers. Això no vol pas dir que siguin els governs els que han de fer la reestructuració, però sí que cal una regulació que promogui el canvi i alhora eviti els perills evidents. Al segle passat, amb la irrupció del sector de l’energia, va ser difícil evitar que petrolieres, elèctriques o fabricants de vehicles passessin per sobre del poder polític. Ara, amb l’explosió de les dades i la informació, estem en una situació semblant, en què les grans plataformes digitals agafen un poder exagerat. Cal prendre mesures, però cal córrer, perquè l’evolució va molt ràpida i cada cop és més difícil.

Més continguts de