La veu del Pou / Els insults del poble

La veu del Pou

Ahir es va aturar el món. Era aquell matí -passa quatre cops a l’any- que es donaven a conèixer els estudis d’audiència de ràdio. Van guanyar tots. I els que no van guanyar ho feien veure. I els que no, es consolaven pensant que ells baixen però els de la competència encara se la foten més. Comptar-nos està bé. Sobretot per a l’autoestima de país. Pel fet de veure que, entre RAC1 i Catalunya Ràdio, la ràdio ben feta i en català desmunta els vaticinis més pessimistes sobre la nostra llengua i ens espolsa el victimisme del damunt. Les xifres de l’EGM serveixen, sobretot, per als anunciants. Però els oients escoltem els programes no per la quantitat de persones que som a l’altra banda de les ones, sinó per la seva qualitat. I aquest és un paràmetre molt més subjectiu a l’hora de valorar-ho.

En aquest sentit, i després d’anar amb el dial amunt i avall, em fa l’efecte que la revelació de l’any és el No ho sé, l’informatiu del Joan Maria Pou a RAC1. A l’hora de la calma, just quan comença el repòs del dia, a l’estona més televisiva, en aquella franja en què Joan Barril ens va guiar cap a una ràdio tranquil·la, el Pou està fent el seu informatiu d’autor. Després de setze anys cantant els gols del Barça, ens ha demostrat el que ja intuíem: que té capacitat, coneixements i cultura per fer moltes altres coses. Té veu sincera i mirada pròpia. No només a l’hora d’opinar, interpretar les notícies i mullar-se sinó, sobretot, a l’hora de fer el programa que li ve de gust, sense mirar de reüll el que fa la resta, un tic que és gairebé un esport nacional. En la tria de temes, en la profunditat del tractament i amb els experts amb els quals enraona, de 21 h a 23 h, el Pou marca la diferència. Tant se val si és líder o no.

Els insults del poble

Ala ràdio hi ha, cada vegada menys, intervencions dels oients. Les opinions polítiques i futbolístiques són tan cantelludes que, al final, quan algú passa per antena sol ser per donar la seva recepta de bacallà amb samfaina o per preguntar quin temps farà el dia de la marxa infantil de Sant Cugat. El telèfon del directe està quedant com una relíquia. Segurament, el creixement exponencial de les xarxes socials ha propiciat que les veus dels oients es filtrin a través de piulades a Twitter o de missatges de mòbil. En canvi, els diaris -gràcies a les seves edicions digitals- han incorporat cada vegada més els comentaris dels seus lectors sobre qualsevol tema. Bona part del creixement es deu al feedback amb els que hi diuen la seva tant a les informacions com a les opinions.

Aquesta setmana The Guardian ha publicat un estudi sobre els comentaris dels seus lectors que han hagut de bloquejar, per inadequats o perquè contenien insults. T’entristeix constatar que dels deu articulistes més insultats al diari, vuit eren dones. I els dos homes, negres. L’auditoria ha revelat que les seccions que reben més comentaris impublicables són internacional, opinió i medi ambient. Bloquejar comentaris ja és, avui, una nova feina periodística que no existia fa deu anys. Alguns poden pensar que s’ha de poder dir tot, que això aporta clics. No necessàriament. El Huffington Post es vanta d’haver estat el primer a filtrar els fòrums digitals. No volien ni trols, ni insults, ni ximpleries. Van considerar que això restava valor. En canvi, n’aportaven les opinions responsables dels lectors. Resultat? Ja fa tres anys van arribar als 155 milions de comentaris. Una bona lliçó.